Ara que es destapen les maniobres de la Intel·ligència espanyola per construir el relat del “perill català”, em cal reflexionar sobre les causes-conseqüències que han portat Catalunya al seu desballestament actual i al teatre del “conflicte permanent”. Escric per entendre-ho 👇
Cal entendre que aquesta tensió continuada, això del embat de nyigui-nyogui dels uns i el relat de voracitat colonial ofesa dels altres, beneficia políticament el discurs de les tres bandes:
1 Catalanisme autonòmic
2 Patriotisme de sarsuela
3 Esquerra pacificadora
El catalanisme autonòmic necessita d’Espanya per refermar un sentiment permanent de por a la desaparició nacional al si del seu electorat. Això inclou ERC, JxC i les CUP que administren la misèria de poder i diner públic, impedint el creixement d’altres alternatives polítiques.
La realitat és que quan els partits catalans han pogut enfrontar-se a l’estat, han plegat veles, han buscat l’acord amb Madrid i han salvat el cul, mentre seguien fent xantatge als que estaven disposats a arriscar-se pel país.
Érem molts, i ara tornem a ser irrellevants.
El patriotisme de sarsuela, els espanyols que cridaven “a por ellos” i temen per la desaparició del castellà a Catalunya, són els que es van creure’s la pel·lícula del “a ETA la venció la unidad de los demócrates”. Un discurs propagandístic atiat pel règim que ha fet fortuna.
ETA és l’aglutinador del constitucionalisme espanyol, que permet convertir el franquisme sociològic en orgull al voltant del Rei, el mite del 23-F, la “democràcia que nos dimos entre todos” i tota la martingala. ETA dividia allò espanyol entre constitucionalistes i assassins.
ETA no mor a mans de la democràcia espanyola, ni de la seva guerra bruta. A ETA la mata la història. Ferida de mort pel gihadisme a Atocha l'any 2004 i finita al l'anacrònic atemptat a Barajas, del 2006. ETA comença a diluir-se i Espanya es queda sense pegament legitimador.
2006 és l’any clau.
El catalanisme autonòmic de Maragall, esvaïda ETA i amb un President espanyol que prefereix cosir els retalls nacionals que fer ús del pegament marca Intxaurrondo, es llença a reformar Espanya amb l’Estatut. El cant del cigne d’allò que va iniciar Prim.
Entra en joc l’Esquerra pacificadora. El PSOE juancarlista, els prestidigitadors que havien construït el miratge d’una democràcia “homologable al resto de paises de nuestro entorno”. Si se’n surten mataran el 39 fonent-se la legitimitat pre-constitucional de la Generalitat.
El patriotisme de sarsuela reacciona, que a bodes el conviden. El català passa a ser una eina supremacista de submissió de la honra espanyola. Morta ETA crean el nou papu: los catalanes insolidarios. Funden Ciudadanos i la caverna comença a “denunciar la imposició del català”.
De sobte els catalans són el principal perill per la democràcia espanyola. La intel·ligència aposta fort i endega el desvetllament de la corrupció del règim autonòmic, mentre la premsa mou la finestra d’Overton per tal que l’Estatut del 2006 no tingui possibilitats de reeixir.
Si Espanya aprovava l’Estatut, obria la porta a la plurinacionalitat. L'única alternativa a les pors que sustenten el discurs polític aquí i allà, vives des de la darrera carlinada. El TC espanyol no podia obrir el meló amb la opinió pública del patriòtica tan esverada com estava
La sentència contra l’Estatut deixa fora de joc el paper pacificador de l’esquerra espanyola i sense sentit l’autonomisme catalanista. Pels catalans que es van creure que el Narcís Serra havia democratitzat l’exèrcit i que los Manolos l’any 92 feien catalanisme va ser un xoc.
El terrabastall brutal. Les generacions que van creure's l’autonomisme a Catalunya van partir peres emocionals amb la idea d’Espanya. L’única sortida era la independència. Si hi sumem que va deixar de creure en el paper pacificador del PSOE, entendrem les Diades del procés.
És contra-intuïtiu, però la reacció catalana a la mort de l'Espanya reformable és un èxit aclaparant del règim del 78. Ens volien indepes per substituir ETA. I ho volien els patriotes i els pacificadors. Els que no ho volien eren els autonòmics, per això se la van embeinar el 17.
La realitat és que hem perdut la batalla del 17. Però sabem que ha estat per incompareixença del lideratge nacional. La pregunta és què fem? Viure indignats per les merdetes vestides de polèmica per la llengua o l’espionatge? És el que volen els tres actors del règim.
Han calgut quinze anys per tal que caigués un món de seguretats. La immersió, la Gene, la Caixa i TV3
També la idea d’Europa, o de que la mobilització pacífica comporta un canvi si la causa és justa.
Ha mort la lluita pels drets civils. Fins i tot Amnistia Internacional.
No tinc la solució. Tanmateix tinc memòria i sóc incapaç de superar el trencament emocional amb tot plegat.
Per a mi el #nioblitniperdó és fàcil i afecta sarsueleros, pacificadors i autonòmics per un igual.
Tanmateix no abandono, no puc, que de més verdes en maduren.
• • •
Missing some Tweet in this thread? You can try to
force a refresh
Ara que tinc una estoneta perduda de vint minutets us faig un enfilall sobre això de les pre-jubilacions del Parlament i les guerres intestines dels partits al voltant aquesta cosa. 👇
Viam... se me’n fot si JxC, ERC, o el sumsumcorda ha fet a, b, o c. Això és el fum que envolta el que a mi em sembla rellevant. No és més que el soroll per tal que els carallots com jo en parlem.
A mi m’interessa el silenci previ, la omertà de la rutina del sistema.
Fa poc vaig tornar a veure “Els intocables” de Brian de Palma. La peli no aguanta el temps tan bé com “El padrí”, però té un missatge colpidor: a Chicago si volies decomissar alcohol il·legal, tothom sabia on anar. Aquí és el mateix.
A risc de semblar un bufanúvols m’agradaria fer un enfilall defensant els anys del Procés.
No us espantéssiu pas, soc on era: emprenyat amb les traïcions.
Tanmateix, si no recuperem el record, ens l’escriuran les Locascios, les Albiachs, els Rufians i l’Artur Mas. I no. 👇👇👇
Durant aquells anys vaig ressuscitar a la política de carrer. Curiós, perquè ni tenia temps ni ambició personal. Però des de les consultes vaig tenir el privilegi de treballar quan podia en el moviment, que creia era, d’alliberament nacional.
Aquestes coses no surten de franc, ni familiarment ni empresarial, però la causa s’ho valia. I posant temps, esforç i quatre coses més, vaig poder viure aquell esperit patriòtic al costat de gent que ara puc dir que han esdevinguts amics. Primera cosa positiva.
Porto 13 minuts esperant que Movistar es posi al telèfon. Escoltant una cançó d'ascensor... 😡
Hi truco perquè tinc un telèfon de @Telefonica del qual no recordo el número ni el PIN.
Però com que no li dic a la màquina "de quin número em cal informació"... porto un quart d'hora sentint uns hippies cantant una cançoneta insuportable.
En aquest país tot és fals, de la legitimitat del règim, passant per la presumpció d'innocència, als informes policials, la llibertat de premsa, d’expressió o de manifestació, les inspeccions fiscals són a dit i els pressupostos una foto que mai es du a terme.
La gent del carrer som sotmesos a la dictadura del relat, creat des d’un escenari de titelles i ombres xineses que ens porten pel morro, espantant-nos amb el conflicte civil, fent-nos parlar de temes balders i polèmiques polítiques de nivell “Sálvame”.
Malauradament, les persones d’infanteria hem deixat de creure que es pugui canviar res de substancial. Si et mous cap a la política, et diran que vols robar com fan tots, des de l’emèrit fins el darrer càrrec de designació directe.
L’arribada de la IA de Microsoft a Barcelona ve acompanyada de la nota al marge que explica que el vicepresident de l’àrea de IA de la companyia de Gates és el català Jordi Ribas. I això m’ha portat a una mena d’epifania que voldria compartir amb vosaltres 👇
Desconec totalment si la catalanitat del vp de Microsoft té res a veure en la tria final de Barcelona. Coneixent les multinacionals, soc conscient que les decisions basades en les emocions i simpaties són mal rebudes pels teus pars, per tant es tractarà d’una decisió de negoci.
Tanmateix, la legió de catalans amb talent que tenim repartida per aquests mons de déu, de vegades tenen un retorn en forma de presència, inversió i visibilitat econòmica de Catalunya -gracies als seus esforços estrictament personals- Penso en ells com en una mena de nous indians