Thread by @CREAF_ecologia

Els dos animals més populars de Catalunya aquests dies han estat el #conill i el #cabirol. És cert que són una plaga? Què en pensa la ciència? Quins impactes tenen sobre la #natura?

Als anys 1980, a Catalunya es coneixia la presència de cabirol només en algunes àrees del Pirineu, mentre les poblacions de conill, tot i estar ben repartides per bona part del territori, estaven força afectades per la introducció d’una malaltia molt mortífera, la mixomatosi.

Ambdós animals són força sedentaris. Si les poblacions han augmentat numèricament és perquè ho han permès els recursos (menjar, amagatalls, etc.) alhora que els factors de mortalitat (depredadors, malalties) no han compensat aquest creixement.

PERÒ el concepte de plaga que hem escoltat és subjectiu. Les poblacions de conill estaven en valors molt baixos fins fa poc (d'aquí l'estatus d'amenaçada a l’UICN) i, tot i que en els darrers anys s’està recuperant a Catalunya, no és un augment homogeni arreu.

Per exemple, al desembre 2021 el Cap de Creus va haver de reforçar les seves poblacions de conill amb 130 nous individus, perquè l’espècie és escassa localment i és la base de l’alimentació de moltes espècies carnívores del parc natural, com el duc i l’àguila cuabarrada.

I és que, aquestes dues espècies poden ser molt importants per 1⃣ mantenir les xarxes tròfiques de la natura i permetre l’existència de depredadors, alguns dels quals es van extingir a Catalunya fa molt de temps (per exemple el llop i el linx).

Així mateix, els conills i els cabirols contribueixen 2⃣ a què la vegetació no creixi massa i ajuden, per tant, a mantenir espais oberts útils per a altres animals i plantes. I tot plegat, en conjunt, regula els fluxos d’aigua i de matèria orgànica que tant necessitem els humans.

Ah, sí? Això és important per nosaltres? Doncs sí, perquè un excés de vegetació es tradueix en poca #aigua disponible. Per tant, aquest paper de “segadors” que entomen els herbívors és poc reconegut en una societat que necessita d’aquest recurs.

D'altra banda, 3⃣ els cabirol tenen també beneficis pel funcionament del bosc; com la trepitjada de llavors a terra i la seva dispersió, es mengen espècies competidores no desitjades (com la mora) i afavoreixen regeneració dels brots amb els seus excrements.

A més a més, 4⃣ el pasturatge que fan a la conca mediterrània contribueix a reduir la biomassa vegetal i, per tant, la propagació d’alguns incendis.

De fet, diversos països europeus estan fent l'ús actiu d’aquests herbívors en règims de pasturatge estacionals o permanents per la gestió de molts hàbitats com si fossin "enginyers ambientals".

Tot i aquests aspectes positius que ens aporten els conills i cabirols, també és cert que estan perjudicant alguns sectors de la societat i això causa problemes concrets. Què fem, doncs?

Recentment s’ha començat a emprar fosfur d’alumini a #Ponent, aplicat en marges de carretera on sovint fan caus els conills. Això pot contribuir a rebaixar localment les poblacions de conill, però recordem que es tracta d’un producte molt tòxic que llancem al costat dels camps 🥴

Pel que fa a les captures, l’experiència prèvia d’altres regions ens indica que, per exemple en ungulats, la dinàmica poblacional de l'espècie no es pot controlar del tot. El primer motiu (Reimoser, 2011) és la mala planificació que acostuma a fer-se.

Un altre motiu és que aquestes espècies poden contrarestar les reduccions locals de densitat augmentant la productivitat (augment de la fecunditat i/o la supervivència) o migrant a zones properes de densitat de població reduïda, i així es redueix la competència.

Pel que fa als conills, tampoc acaba de funcionar. A la primavera molts dels conills que veiem són juvenils no reproductors (molts acaben morint per malalties!) i, si es cacen, els adults continuen criant. L'estratègia seria més efectiva a la tardor-hivern.

Catalunya mateixa n’és un exemple d’aquesta infectivitat. L’augment de les captures per part dels caçadors que s’està produint els darrers anys no està reduint la població (mireu les gràfiques), així que és una mesura que cal reconsiderar.

Res funciona, doncs? La majoria dels estudis coincideixen que la disminució dels impactes està relacionada només parcialment amb la densitat dels animals ⚠️ i que hi afecten d'altres factors, com l'accès a l’aliment o la proximitat dels hàbitats de refugi als llocs d’alimentació.

Així doncs, a mig termini una manera adequada de controlar les poblacions seria a través de solucions basades en la natura, com la renaturalització. Restaurar els espais naturals per recuperar els prats d’herba i restaurar la comunitat de depredadors.

També cal protegir els cultius. Per exemple, fer servir tancats (com ja fan els països nòrdics), escollir conreus menys sensibles a aquests animals o no afegir massa nitrogen als camps (que fan créixer molt la vegetació!).

A més, ni les captures ni els drepreadors sovint controlen tant bé les poblacions com la pròpia #natura a través de les malalties. En el cas del conill, aquest control el fan bàsicament la mixomatosi i l’hemorràgia vírica. I això requereix temps per equilibrar hoste-paràsit!

D’altra banda, en tant que els humans continuarem vivint a prop d’aquests animals, també caldrà reflexionar en el paper de l’aprofitament cinegètic que en podem fer per a consum propi. És una qüestió d'ampli debat.

En definitiva, el que segur que ens cal és assegurar-nos que els ecosistemes, incloent els agrícoles, funcionen correctament per tenir una mesura de control eficaç a llarg termini ✅ Així evitarem les curt-terministes que es proclamen fàcilment i mediàtica.

Alhora, tal i com demostren estudis sociològics de Delibes-Mateos (2020), hem de trobar espais de diàleg per escoltar tots els sectors implicats. L’aprenentatge col·laboratiu és essencial per tenir en compte la complexitat i la incertesa associades als conflictes ambientals.