Us he fet un fil procurant explicar com les teories lingüístiques del segle XIX van resultar ideals per fonamentar el Nazisme a nivell ideològic. És llarg, aviso👇:
és possible que en alguna classe de llengua us hagin parlat de la “família indoeuropea” de les llengües. Aquesta noció és relativament recent, de fet és un descobriment alemany de mitjan segle XIX.
Bé, si som exactes, al s. XVIII l’explorador britànic Sir William Jones és el primer europeu a adonar-se que el sànscrit –la llengua de l’antiga Índia, el seu llatí- és sospitosament similar a l’anglès en alguns punts.
Jones compara alguns termes bàsics del llatí, el grec, el gòtic i el sànscrit i hi observa similituds fonètiques molt flagrants: per exemple, en els noms de la família (pare, mare, nét...) o en els numerals, que “sonen” gairebé idèntics.
Però és sobretot a partir de la publicació del ”Sistema de conjugació de la llengua sànscrita” (Konjugationssystem der Sanskritsprache) de Franz Bopp al 1816 que els filòlegs introdueixen el terme “Indogermanische”, el que –fora d’Alemanya- coneixem com a ‘indoeuropeu’.
I sí, a Alemanya encara ara en diuen així, “indogermànic”. Amb Bopp agafa força la tesi conforme hi hauria hagut una proto-llengua a les estepes d’Euràsia que hauria donat peu a pràcticament totes les llengües d’Europa.
Al 1837, els germans Grimm –sí, els de les pelis de Disney- publiquen una “Gramàtica de l’Alemany” on instauren una llei fonètica per reconstruir les arrels indogermàniques originàries a partir del seu derivat en antic alemany.
Els filòlegs alemanys estan obsessionats amb reconstruir com era aquesta llengua, de la qual no conservem cap document escrit, i de la qual deriven l’alemany, l’anglès, el rus, el llatí, el grec, el sànscrit...
August Schleicher, per exemple, escriu l’any 1868 un conte en indoeuropeu basant-se en les reconstruccions: ca.wikipedia.org/wiki/L%27ovell…
La idea és que els “indo-europeus” haurien viscut vora el 3.000 aC en algun lloc indeterminat d’Europa o Àsia i s’haurien imposat militarment per Europa i Àsia Menor en diferents onades migratòries, i amb ells la seva llengua.
Els filòlegs fan coincidir les onades més antigues amb les llengües que consideren més “pures”, més a prop de l’origen, i aquí té preeminència la llengua sànscrita, que està molt “classificada” a nivell fonològic.
La influència del sànscrit en els intel•lectuals anglosaxons del XIX és brutal. El misticisme, l’èpica, el simbolisme -per exemple, l’esvàstica-... els va fascinar absolutament. Ferdinand de Saussure, el pare de la lingüística moderna, va ser primer professor de sànscrit.
Arthur Schopenhauer escriurà al pròleg del seu magnum opus filosòfic del 1818 que «jo crec que la influència de la literatura sànscrita penetrarà no menys profundament de com ho va fer la recuperació de la literatura grega al segle quinze».
És del sànscrit d’on es treu la paraula ‘ari’ (arya), en origen “noble”. Els ‘aris’ haurien sigut la classe guerrera dominant d’aquest poble indoeuropeu, ben diferenciat d’un altre gran grup lingüístic de l’època, el semític.
La contraposició aris/semites va ser un debat de moda fins ben entrat el segle XX. Aquest llibre britànic de 1938, titulat “Tipus Humans”, se’n fa eco a la solapa contraposant-los directament. 
Una dèria constant dels acadèmics és situar la Urheimat, o “pàtria originària”, d’aquest grup ètnico-cultural-lingüístic indoeuropeu. I, a dia d’avui, jo juraria que s’han proposat gairebé tots els llocs possibles, versemblants o no, al respecte.
Tinc entès que actualment encara és força vigent la teoria de l’arqueòloga Marija Gimbutas que la situava als Urals. Però, naturalment, no van faltar arqueòlegs nazis -Gustaf Kossinna- que la van situar al sud d’Escandinàvia...
...des d’on s’haurien estès per Polònia o Txèquia, territoris que conservarien encara una essència indo-germànica, també a nivell “genètic” (raça ària). Aquest és un embolica-que-fa-fort considerable:
deduir trets genètics a partir de trets culturals, que alhora estan deduïts a partir de trets lingüístics, que (val la pena recalcar) no estan ni documentats per escrit, són pures reconstruccions hipotètiques.
Ja veieu que tot això era un caramelet massa atractiu per no aprofitar-lo políticament i sobretot militarment. Per acabar, vull recalcar que avui dia parlem de “indoeuropeu” exclusivament en termes lingüístics:
la idea d’un poble homogeni, amb trets culturals o genètics ben diferenciats, està bastant descartada. De la mateixa manera els filòlegs són molt menys ambiciosos a l’hora de “reconstruir” aquesta llengua, limitant-se exclusivament a les “arrels” més productives.
