Us deixo quatre reflexions per entendre millor l’Antígona de Sòfocles en el seu context històric. 👇
Les tragèdies gregues, també Antígona, s’ambientaven en un passat remot i mític pels grecs. Els personatges, però, parlaven en els dialectes contemporanis de l’època, el segle V aC.
Pels espectadors era xocant veure personatges que coneixien dels mites remots parlar en “el seu” grec. Suma-li que els actors eren veïns de la ciutat, i que tothom els coneixia.
Recordo també que tots els grecs sabien com s’acabava l’obra. La gràcia de tot plegat, doncs, era veure com parlaven els personatges, i en això Sòfocles és un autèntic mestre.
Més encara: la famosa cita d’Antígona (“No he nascut per compartir l’odi, sinó l’amor”) ha agafat volada a posteriori.
Segurament, pels grecs era una simple afirmació de la seva condició femenina (no m’han educat per odiar, sóc una dona).
No obstant, és innegable que Sòfocles es posa sempre de part d’Antígona i que vol transmetre una catarsi als espectadors a favor del que ella representa.
També cal esmentar que el teatre no era ‘oci’ com ho és per a nosaltres, sinó una obligació democràtica i religiosa. A Antígona això cobra sentit ple per la càrrega democràtica que porta.
Us recordo també que tota tragèdia grega, i això ho saben bé els guionistes de Hollywood, té 2 elements indispensables: el reconeixement (anagnorisis) i el canvi de sort (peripeteia).
El reconeixement es produeix quan un personatge aprèn coses sobre ell mateix. Fixeu-vos que les tragèdies gregues són molt breus però els protagonistes no solen ser personatges plans.
El canvi de sort és passar d’estar al cim a caure en desgràcia, o viceversa. Aquí, Creont n’és el gran afectat.
I res més, llegiu-la, gaudiu-la, compreu-la i escriviu-ne! És la meva tragèdia grega preferida.
