La cara fosca de la indiscutible victòria electoral de l’independentisme el 14F són els més de 600.000 votants independentistes del 2017 perduts. Només que -posem- una tercera part d’aquests hagués votat partits independentistes de nou, el resultat hauria estat estratosfèric.
No és consol que l’abstenció unionista encara creixés més. Cal analitzar per què tants votants independentistes van quedar-se a casa, i què s’ha de fer per tapar l’hemorràgia i revertir la situació.
El principal motiu pel qual més d’1 de cada 4 votants indys del 2017 es va abstenir no sembla cap gran misteri. Entre l’eufòria de l’1-O i la ràbia pel 155, i un independentisme dividit, barallat, sense estratègia i amb una gestió governamental menys que fluixa no hi ha color.
Aquest desori s’ha de rectificar ràpidament, i la millor manera de començar a fer-ho és deixar d’embolicar la troca amb fórmules de govern extravagants i acordar l’única investidura políticament viable i raonable: la del 51% de vots i els 74 diputats independentistes.
La investidura del candidat del partit independentista més votat hauria d’anar acompanyada d’un programa de govern ben treballat, d’un compromís ferm d’evitar el vergonyós espectacle de ganivetades entre socis i, TANT SÍ COM NO, d’una estratègia independentista consensuada.
Qualsevol altre comportament dels partits independentistes (com insinuar investidures que requeririen el vistiplau del primer partit del 155 a Catalunya, el PSC) no l’entendria ningú fora de les bombolles partidistes, i incrementaria l’emprenyament i la desafecció de la gent.
L’abstenció independentista és un avís seriós: els votants indepes no són uns cyborgs programats que van a les urnes a toc de xiulet. Qualsevol cosa que no sigui un acord ERC-Junts (amb el vot a favor, si pot ser, o bé l’abstenció de la CUP) amenaçarà l’hegemonia independentista.
Aquest escenari seria demolidor per a les sigles actualment representades al Parlament (sobretot ERC i Junts) i faria que l’aspiració independentista es guardés al calaix per almenys una generació. Cal que els partits es posin a treballar per a evitar-lo.
P.S. Si es visualitza clarament que la impossibilitat de formar un govern independentista és d’un dels partits indepes, el gran perjudicat en unes possibles eleccions anticipades seria aquest, òbviament.
• • •
Missing some Tweet in this thread? You can try to
force a refresh
Tinc 51 anys, en fa més de 30 que vaig a manis, i mai no m'havia trobat amb un grup d'infiltrats tan evident com divendres passat a Tarragona...en una mani a la qual jo no tenia previst d'anar-hi. FIL.
Divendres passat, dia 19, prop de les 6 de la tarda, dotacions d'antiavalots dels Mossos ja s'havien situat a tots els accessos a la Plaça Imperial Tarraco, on havia d'acabar (em sembla) la manifestació per la llibertat de Pabol Hasél. De manifestant, però, no se'n veia ni un.
Jo anava a buscar una de les meves filles petites (són bessones), que feia una classe de logopèdia, i, en passar per davant de l'antiga seu de Caixa Tarragona, vaig veure un grupet de 4 o 5 persones, una de les quals duia una motxilla amb una bandera espanyola cosida.
Els que es queixen que l’independentisme no té “dreta”. Com si fos una novetat en el catalanisme, almenys d’ençà que Cambó va donar suport a Franco. Pujol, als 70, deia que era “socialdemòcrata a la sueca”, i el partit de Trias Fargas es deia “ESQUERRA Democràtica de Catalunya”.
Diferent és que l’esquerra sucursal i els seus intel·lectuals dibuixessin el pujolisme com la “dreta catalana”. Home, d’acord que no eren maoistes, però en aquesta simplificació hi rau en bona part la incapacitat del PSC-PSUC d’apartar Pujol de la presidència durant 23 anys.
No. Al pujolisme (al qual jo em vaig oposar políticament) se li poden fer mil retrets (també uns quants elogis), però no es va assemblar mai gens ni a la dreta postfranquista i missaire espanyola ni als ultraliberals desreguladors tipus Reagan-Thatcher.
La reacció tan nerviosa, gairebé histèrica, de representants de l'Estat espanyol -govern i fins i tot poder judicial- a l'anunci de la querella del Parlament contra Llarena em té desconcertat. Demostra por, i no acabo d'entendre perquè. (1)
El coneixement sobre una eventual querella contra el magistrat Llarena seria competència de la Sala del Penal del Tribunal Suprem, és a dir, dels seus propis companys de sala. Que la querella no només no prosperés, sinó que ni tan sols fos admitida a tràmit, sembla cantat. (2)
Per tant, d'entrada, quan dies enrere sentia la possibilitat que es presentessin querelles contra Llarena era escèptic: "Això no els faria ni pessigolles, als poders de l'Estat espanyol", pensava. (3)