1) Soc "unilateralista"per moltes raons, entre elles pq SI crec en l'existència del dret d'autodeterminació, principi bàsic de Dret Internacional, q no es pot restringir a l'àmbit de les colònies, un dret inalienable dels pobles q genera obligacions "erga omnes" pels Estats.🔽
2) Crec que aquestes obligacions han esdevingut norma de "ius cogens" i en aquest sentit no veig la necessitat de "pidolar" un dret que em pertany i que la millor manera de defensar-lo és exercint-lo. Tot i això reconec que hi ha diferències de mètode entre els unilateralistes.
3) Per una part, un sector opina q la DUI s'ha de declarar al marge que hi hagi països q hi donin suport, pq els suports es produïran automàticament un cop declarada la DUI. Per altra part n'hi ha creuen q abans de la DUI és necessari suport internacional. Jo crec en la 2ª opció.
4) Seria molt feixuc i complicat valorar ambdues opcions, els seus pros i els seus contres. I també seria faltar al rigor no acceptar que en una comunitat internacional tan mudable i "volàtil" una DUI sense suports concrets no pugués tenir èxit en circumstàncies excepcionals.
5) Però crec en la absoluta necessitant d'una acció exterior que tingui com a objectiu prioritari aconseguir suports i complicitats que puguin garantir l'èxit d'una DUI. És tracta, no es pot negar, d'un treball constant i intel.ligent i d'una complexitat enorme. Però és factible.
6) Ara per ara (la situación pot canviar) la UE no està mentalitzada per adaptar-se a una Repùblica Catalana Independent. A la major part dels estats membres i a les institucions comunitàries hi ha poca disposició a comptar amb una separació de Catalunya d'Espanya.
7) L'Octubre del 2017, quan el conflicte va arribar a moments crítics, el "mainstream" europeu no va dubtar en defensar l'statu quo, tot i que molts països - i això s'ha de tenir en compte - no veien amb bons ulls les decisions que es van prendre desde Madrid.
8) Actualment, en general l'actitud dominant és que la UE està confrontada a una multitud de desafiaments interns i externs, q fan desaconsellable afegir-hi un problema de "fronteres que es mouen". A mi em va sorprendre molt, l'actitud de molts mitjans, que amb l'arribada....
9) dels "progressistes" al poder a Espanya, van veure l'oportunitat que el conflicte perdés força, que es desactivés per pròpia inèrcia i s'obrís la porta a una solució dialogada que comportaria, necessariament, la renuncia a l'independència a canvi de certes reformes i millores.
10) Aquesta és l'opinió que s'ha d'intentar revertir, i en aquest sentit serà clau la tasca d'una "diplomàcia catalana" que per raons òbvies haurà d'actuar, en principi, just és reconeixer-ho, gairebé en una situació de "semiclandestinat" fins que no aconsegueixi consolidar-se.
11) És aquesta una visió pesimista? De cap manera. Només vol exposar una visió per treballar i avançar. Penseu en la caiguda del mur de Berlín (tot i que sovint molts s'entestin en intentar demostrar que no és un exemple vàlid). Era una "situació impossible", pràcticament tota...
12) la comunitat internacional s'hi oposava amb beligerància, Thatcher conspirava amb Gorbachov per impedir-ho al preu fos, Mitterrand advertia sobre perill d'un IV Reich, i tota Europa anunciava escenaris apocalíptics. I el mur va caure. I l'endema va tornar a sortir el sol.
13) Però el mur no va caure sol, no va ser només la força de la gent la que el va tombar, darrere hi va haver una frenètica activitat a tots els nivells q va revertir allò q era impossible, tot i q les reticències van seguir durant temps, ara ja és un fet assumit i normalitzat.
14) Per acabar, crec és vital aconseguir suports internacionals per declarar una DUI. S'haurà de treballar dur? Evidentment que sí. Això ens garenteix l'èxit? És evident que no. Pero, hi ha una solució, màgica o no, que ens ho garanteixi?. No existeix, ens agradi o no.
15) L'únic q tenim garantit és la derrota si ens convertim en poble desmobilitzat i apàtic . Totes les grans revolucions de la història, abans de triomfar, s'han vist obligades a gestionar, en un moment o altre, incertesa, desànim i desencís. I nosaltres no serem l'excepció.
16) I només una cosa més per afegir. Deia abans que Europa - ara - no està mentalitzada per acceptar una Catalunya independent, però hem de pensar que tot això canvia quan et fas "necessari" o simplement "rendible"
17) I si no ens podem convertir en necessaris o rendibles sempre ens queda l'opció de convertir-nos en una "advertència gens amable". Possiblement una de les estratègies més efectives a l'hora d'assolir objectius.
• • •
Missing some Tweet in this thread? You can try to
force a refresh
La ministra alemanya de Familia, Franziska Giffey va ser acusada de plagiar la seva tesi doctoral, Giffey es va comprometre que mentre no hi hagués una decisió definitiva, s'abstendria d'utilitzar el seu títul, i si es demostrava el plagi dimitiria. Avui ha dimitit.
En lloc de "s'abstendria" hauria d'haver escrit "s'abstindria".
1) Quan es parla de "sortida dialogada" al "cas català" es parla com si el "conflicte" hagués esclatat fa una dècada, concretament quan ens van tombar l'Estatut 2010 i vam sortir en massa al carrer per dir q l'autonomia se la podien confitar, q el q volíem era l'independència.🔽
2) Alguns situen l'origen quan a Arenys de Munt va començar a agafar forma el referèndum per decidir el nostre futur, un procés q va culminar l'1 d'Octubre i en els fets q es van produir dies després. Reduir la "demanda catalana" a aquests fets és un error...
3) q distorsiona la percepció del conjunt, i redueix a una decisió judicial aïllada o a un fet puntual la realitat de la lluita independentista. No, el malestar dels catalans vé de més lluny, i la catalanòfobia que ha provocat aquest malestar, no només vé encara de més lluny....
1) A vegades penso q els catalans ens centrem massa en el present immediat (sobretot en temps turbulents) i oblidem mirar el passat. Saber qué i qui vam ser, d'ón venim, i les circumstàncies q ens han portat a ser tot allò q ara som, seria eina útil per afrontar el present.
🔽
2) No cal mirada exhaustiva, ni remuntar-se a temps pretèrits, només necessitem tenir consciència de q ens han fet i com ens han tractat i quina ha estat la nostra reacció al respecte, també si la reacció (si es q n'hi ha hagut) ens ha fet servei o ens ha deixat pitjor q abans.
3) Qui deixa el passat al marge, no el fa desaparèixer, sinó que l'incorpora, sovint inconscientment, a la bombolla del present, i deixa de tenir valor en sí mateix per convertir-se en un espai buit, que s'emplena amb experiències immediates que el desvaloritzen i l'inutilitzen.
1) Franco va arribar al poder per la força de les armes, i amb les armes va apuntalar la seva dictadura. Per això va mantenir una cùpula militar extremadament fidel i, sovint, més franquista q ell. Els gurús de la Transició van fer el mateix amb la cùpula del sistema judicial.🔽
2) I ho van fer pq els hi convenia, pq sabien q més que la força de les armes, necessitàven algú amb capacitat per tapar les vergonyes i les irregularitats, impedir "aventures rupturistes" i garantir la continuitat q es va establir amb la seudodemocràcia del "atado y bien atado".
3) Ara per ara, ningú, ni tan sols el "Gobierno más progresista de la història" no ha estat capaç ni de fer pessigolles a aquest poder paral.lel de jutges i fiscals (entre altres motius pq també s'han beneficiat dels seus serveis). Per evitar l'ombra d'aquest poder...
1) La sentència TJUE q determina q les resolucions de qualsevol tribunal Eu han de ser respectades a la resta de la UE, és d'una importància enorme pels exiliats, suposa un mur per a la justícia espanyola i per les euroordres pendents i les que es pugui emetre en el futur.🔽
2) De moment sembla q hauria de posar punt i final al procés d'extradició del Conseller Puig, pq la decisió de la justícia belga hauria de ser respectada a tots els països UE. El mateix criteri s'hauria d'aplicar al President @KRLS en funció de la senténcia Schleswig-Holstein.
3) Tot i això hem de tenir en compte fins a quin punt la sentència TJUE vincularà el procés engegat contra els exiliats al TS i si podria impedir en un futur un judici a Espanya. Hi ha algunes "complexitats" que s'hauran de resoldre i també el fet q Espanya no respecta res.
1) El dia abans de les eleccions a Madrid, quan ja es donava per segur q el Pp pactaria amb l'ultradreta, el candidat CDU a les eleccions del setembre Armin Laschet va sortir per avisar q "amb l'ultradreta no hi pot haver cap cooperació política. (CDU és soci del Pp al EuroParl)
2) "Amb l'ultradreta no hi pot haver ni pactes, ni cooperació ni cap tipus de negociació. No tinc cap dubte que tots els candidats CDU tindran en compte q és una linia que no podem ultrapassar". L'avís de Laschet anava dirigit als q demanen un gir a la dreta per recuperar vots...
3)... i q no veurien amb mals ulls un apropament als sectors mes moderats d'AfD i algun acord en temes puntuals. Algú pot pensar q CDU actua amb coherència i no és així, coherència seria trencar relació amb partits com Pp, q no només són col.laboradors habituals del feixisme...