Durant la Germania de València, en 1520, s’organitzà la defensa de la ciutat establint esquadrons dels gremis en diferents punts de la ciutat. Hui estarien ubicats al Tossal, l'av. de l’Oest, la plaça de l’Ajuntament, la de Tetuan i la de la Mare de Déu. Fil amb l’ordenació! 👇
“Los officis han d’estar repartits en cinch parts ab totes ses banderes en la forma següent. En lo Toçal: Perayres, Sparters, Calderés, Tintorés de seda, Blanquers, Armers, Argenters, Sucrés. Los que han de guardar la plaça dels Pellicers: Velluters, Carnicers...
Corredors de coll, Corders, Ferrers e Manyans, Flaçaders, Pellicers, Peyxcadors, Abaxadors, Aluders. Los que han de guardar lo corral de Sant Francesch: Teixidors de llana e de lli, Sabaters, Assahunadors, Vanoners, Calsaters, Fusters, Traginers, Tapiners. Almudí, Speciers.
Los que han de guardar la plaça de Preÿcadors: Primo, los Sastres, Guanters, Pellers, Cinters e Corregés, Corredors de orella, Flaquers, Velers, Sobrerés e Passamaners, Mathalafers, Barretés, Filadors de seda, Boters, Barbers.
Los que han de tenir socorro per a foch han d’estar a la plaça de la Seu: los Obrers de vila, los Pedrapiquers”. No debades, els gremis en armes van ser el gran suport de la rebel·lió agermanada a les principals ciutats i viles del Regne de València. La cosa acabà malament, però!
• • •
Missing some Tweet in this thread? You can try to
force a refresh
Com hui és Sant Miquel aprofitarem per a fer difusió de tres retaules medievals valencians en els quals apareix este "sant". Pareu atenció que fem un fil d'imatges, començant per esta meravella d'autor desconegut, pintada a Itàlia al XV però relacionada amb la pintura valenciana.
En primer lloc este retaule atribuït al pintor Jaume Mateu (deixeble de Marçal de Sas, a qui s'atribuïa abans), pintat molt probablement en la primera meitat del segle XV i que prové del convent de la Puritat de València. Actualment és al Museu de Belles Arts, per compra en 2005.
Ací tenim en detall sant Miquel pintat com a cavaller derrotant al dimoni, que es representa sempre en forma de drac o serp. No l'heu de confondre amb sant Jordi matant el drac, ja que sant Miquel és un arcàngel i porta sempre ales. L'escena representa un passatge de l'Apocalipsi
Fa uns dies el @levante_emv va publicar un article sobre el genoma d'un andalusí de Sogorb que va viure al segle XI. L'article diu coses molt interessants, però algunes necessiten matisacions i aclariments. Llegiu-lo si no ho heu fet, i en fem un fil.👇levante-emv.com/sociedad/2021/…
1) En primer lloc és molt interessant perquè el genoma confirma el mateix que l'estudi dels textos fa més de quaranta anys ja venia defensant, no sense reticències: la berberització de Xarq Alandalús, perquè la majoria de la població que hi va arribar després del 711 era amazic.
2) A més, era berber tant per línia masculina com femenina, la qual cosa va en la línia (és només un cas, per descomptat) del que Pierre Guichard va defensar a la seua tesi: que les tribus no es van barrejar inicialment amb la població local, sinó que es casaven entre ells.
1) Hui és festa a bona part d’Europa, Dilluns de Pasqua, i, pandèmies a banda, és moment d’eixir a gaudir de la primavera, a jugar en colla, empinar el catxerulo i, per descomptat, a menjar-se la mona. Però quin és l'origen de la mona? És un costum només nostre? Obrim fil! 👇😉
2) La mona és el ‘brioix’, ‘panou’ o ‘pa socarrat’ tradicional de textura esponjosa amb un o diversos ous durs incrustats, a la qual generalment es dona forma de rosca, cistella o d’animal perquè són sobretot per als infants.
3) De fet, el costum per ací és que la regalen els padrins, els avis o els tios als seus fillols, nets o nebots, i antigament es posava un ou dur per cada any d’edat del xiquet/a, però això ha desaparegut i ja fa temps que hi ha tendència a reduir-ho a un únic ou per mona.