Sí, amics, jo també voldria poder anar pel món amb el passaport de la República de Catalunya. Però encara no pot ser.
Si hagués de qualificar la situació actual del país diria “confusió”. Hem perdut les referències que teníem abans de l’1 d’octubre i hem patit una forta agressió; normal que estem atordits.
Sento gent parlar de fracàs i de derrota, i tothom molt preocupat per investidures, lluites de partits i equilibris parlamentaris. No entenc ni a uns, ni als altres. El que passi al Parlament m’importa ben poc. I explicaré per què. Però per descomptat, no hi veig cap derrota.
Ara sembla que s’ha posat de moda fer declaracions, articles i, fins i tot, llibres dient que tot s’ha fet malament i flagel·lant-nos fins a obrir-nos les carns. No sé a quines necessitats responen aquestes actituds, però no crec que reflecteixin la realitat.
Resulta que aquests polítics “tan inútils” i aquesta ciutadania “tan ingènua” ens han portat més lluny que mai: cap altra generació en els darrers 300 anys havia avançat tant en la creació d’una República. Per tant, cal començar a mirar la situació amb la perspectiva correcta.
Hem arribat a un enfrontament obert i directe amb l’Estat. Ens ha envestit amb totes les seves forces i hem quedat lesionats. Uns temps per refer-nos de les ferides i tornem a la lluita. És feina nostra buscar com li podem fer mal, com soscavar aquest Estat escassament democràtic
I ara, què? Doncs ara cal fer “altres coses”. Hem pujat l’independentisme a Primera Divisió i per tant toca redissenyar l’estratègia, els mecanismes emprats fins ara ja no serveixen perquè la lluita és una altra.
Això últim lliga amb el què comentava abans: m’interessa ben poc el que passi al Parlament. Què volem fer? Més lleis de desconnexió? Ja les hem fet totes i hem vist que només amb la seva aplicació no n’hi ha prou per a una separació efectiva d’Espanya...
...per tant, aquest recorregut està esgotat. Calia fer-lo, però ja no és el camí que hem de transitar. Els fets veritablement importants han de passar fora del Parlament (compte, sense perdre-hi la majoria!).
Sense entrar en detalls, les característiques fonamentals que ha de tenir el nou trajecte son tres: estratègia no publicitada (no sembla prudent seguir telegrafiant a l’enemic els plans o fulls de ruta), feina de carrer (hi ha territoris on tenim marge i opcions per créixer)...
...i certa mala hòstia (prou de voler ser els més bons de la pel·lícula i prou d’acotar el cap davant de les agressions). A això, caldria afegir-li una certa i discreta activitat exterior que permeti generar suports entre les ciutadanies d’altres territoris.
En resum, aquí un servidor no renega dels polítics ni de la feina què han fet: quan entres en territori desconegut -i aquest procés ho era- és impossible fer plans, cal improvisar i assumir que cometràs errors. Han fet el què han pogut i amb les escasses eines que tenien.
Aquesta opinió és compatible amb considerar que a partir d’ara els “caps pensants” han d’estar ubicats fora del partits polítics i treballar sense les pressions del curt termini i dels personalismes. Els partits al servei de l’estratègia i no a l’inrevés. Cervells a l’ombra.
