Thread by @RogerVinton

[1] Dilluns 23 de febrer de 1981 semblava l’inici d’una setmana més del final de l’hivern, un dia destinat a pair la jornada futbolística de les vint-i-quatre hores prèvies en què el Barça havia aconseguit un empat a camp del Betis dels Esnaola, Gordillo, Cardeñosa i companyia.

[2] Però enmig d’una tarda anodina de cafè amb llet i galetes, tots els plans de les famílies se’n van anar en orris: la ràdio informava que uns individus havien entrat al Congrés dels Diputats i havien segrestat els parlamentaris. Trigaríem a saber que eren guardiacivils.

[3] Es va fer de nit amb les famílies aplegades al voltant de la ràdio, tement qui més qui menys que haguéssim tornat a la casella de sortida de la reiterativa història d’Espanya. Aleshores ja teníem clares unes quantes coses: que el colpista era un Tinent Coronel anomenat Tejero

[4] ...que a València rondaven els tancs pel carrer i que qui ens havia de salvar era un tal Aramburu Topete, General del cos verd oliva que pretenia entrar al Congrés a posar punt final a l’esperpent.

[5] Aramburu no va aconseguir la rendició de Tejero, com tampoc va reeixir el General Armada, que ja prop de la mitjanit va entrar al Congrés amb la solució a la butxaca i va sortir esbufegant.

[6] I a un quart de dues de la matinada, amb Armada encara dins del Les Corts i amb mig país dubtant de si anar a dormir o començar a caminar cap a França, es va produir l’epifania:

[7] El Rei Borbó Joan Carles I, vestit de militar i carregat de medalles multicolor, va aparèixer a la pantalla de tots els espanyols. En essència, va dir que s’havia acabat la broma, que recollissin tancs i pistoles, i que tothom a dormir que l’endemà havíem d’anar a la feina.

[8] Alegria desbordant dels espanyols, unida a una immensa gratitud cap el monarca. Ens havia salvat la vida. La història oficial va acabar aquí. El Borbó havia defensat la democràcia, i la Constitució de 1978 s’havia consolidat.

[9] A partir d’allà, la normalitat... dins dels cànons ibèrics, això sí: segrest del davanter centre d’un dels grans clubs del país, assalt a un banc a La Rambla durant tot un cap de setmana, aparició del “Síndrome Tóxico”, que afectaria desenes de milers de persones, etc.

[10] Però amb el pas del temps, les costures de la versió oficial del 23F es van anar esfilagarsant i totes les preguntes que ningú no es va fer el 24 de febrer, van començar a omplir pàgines a llibres i diaris.

[11] Vaja, que tothom començava a sospitar que no ens havien explicat tota la veritat sobre el cop d’estat. Amb el pas dels anys, els silencis es relaxen i la veritat tendeix a obrir-se pas per totes les escletxes, i això és justament el que ha passat amb el 23F.

[12] Avui, any 2018, encara hi ha gent que es pregunta què va passar realment, quan el cert és que ja està tot o gairebé tot explicat... però clar, cal anar a buscar les respostes perquè la solució a l’enigma no ha obert cap telenotícies.

[13] Més enllà de la infinitat de llibres, reportatges i documentals que s’hi han fet, jo vull que escoltin atentament el que expliquen -als qui els vulgui escoltar-los- dos ex-espies del Cesid (antecedent del CNI) sobre el cop d’estat. Ells ho van viure des de dins.

[14] Es tracta dels coronels Juan Rando i Diego Camacho, que fan conferències, entrevistes, declaracions i tot el que calgui detallant el que va passar aquella tarda-nit al Congrés dels Diputats, a la Zarzuela i a d’altres centres de poder de l’Estat.

[15] Però vaja, com que no surten a les notícies, sembla que no existeixin.

[16] Ara els posaré uns enllaços perquè pugui accedir a aquesta informació, però abans em permetré fer uns spòilers per als més impacients:

[17] Atenent a aquestes fonts, efectivament, al cop d’estat hi estava ficat tothom. L’ideòleg el Rei, però comptava amb la connivència de la majoria de partits parlamentaris i la logística del Cesid (els serveis secrets). Volien sotragar Espanya per fer les coses a la seva manera

[18] El pla consistia en crear un “Supuesto Anticonstitucional Máximo” (SAM) per poder dissoldre el parlament i un muntar un govern de concentració presidit per un militar. Es presentaria aquest govern com a solució a un problema més gros, el SAM.

[19] Però què era el SAM? Doncs un cop d’estat donat per militars, una situació altament probable en aquella Espanya tant tensa de la Transició i que, per tant, no suposava cap sorpresa majúscula.

[20] L’encarregat de donar el cop d’estat va ser Tejero, que òbviament no coneixia la totalitat del pla. Els conspiradors tenien la intenció d’entrar al Congrés com a salvadors, desarmar Tejero i aprofitar per colar el seu govern de concentració presidit precisament per Armada.

[21] (aquest govern de concentració és la solució a la butxaca que esmentàvem al punt 5).

[22] Però clar, quan entra en joc l’ego humà, les probabilitats d’èxit comencen a minvar, i heus aquí que Armada va voler presumir davant Tejero de tenir-ho tot lligat i va cometre l’error de mostrar-li el paperet amb el govern que estaven a punt de posar en funcionament.

[23] I quan Tejero va veure que allà hi havia de tot, i fins i tot comunistes, va dir “de aquí no me muevo, no he dado un golpe para esto”. És en aquest precís instant quan el joc se’ls envà de les mans als conspiradors i ja no saben què fer.

[24] L’única sortida possible al bloqueig va ser emetre per televisió el missatge que el Rei havia gravat hores abans on demanava a tots els revoltats que pleguessin veles i que ja hem comentat.

[25] I ara, els enllaços:

[26] Entrevista a Juan Rando a Onda Cero:

[27] Entrevista a Juan Rando a la revista “Historia de Iberia Vieja”:
historiadeiberiavieja.com/secciones/hist…

[28] Conferència de Diego Camacho:

[29] Entrevista a Diego Camacho a “La Tribuna del País Vasco”:

I a partir d’aquí poden seguir buscant vostès mateixos...

[30] Bé, com a conclusió diré que escoltant aquests testimonis no he tornat a tenir dubtes sobre la trama del 23-F... i vostès?