Thread by @MontseMartiS

DE CAMÍ A L’INFERN

- “Que us beneeixi Déu totpoderós, Pare, Fill i Esperit Sant”
- “Amén”, respongueren a l’uníson.
- “Germans, aneu-vos-en en pau”
- “Donem gràcies a Déu”

Monsenyor Salvador Bonet es quedà uns minuts a l’altar, observant com el seu remat abandonava el Temple.

Algunes feligreses se li atansaven i li besaven la mà coberta d’un elegant guant morat.

- “Enhorabona Monsenyor, una homilia preciosa”

Ell agraïa les seves paraules. Les coneixia a totes prou bé, eren fidels serventes de Déu.

“Que Déu us beneeixi” o “que gaudiu d’una bona Quaresma”, repetia Monsenyor Bonet amb parsimònia i gestos ben estudiats.

Se sentia orgullós i feliç. Tot just feia un any que l’havien designat nou Arquebisbe Metropolità, en una missa solemne a la Catedral on assistiren més de dos mil fidels, clergues i autoritats per donar-li una calorosa benvinguda.

En aquell moment es convertí en l’Arquebisbe més jove de la història de l’Arxidiòcesi en ser ordenat.

Amant de l’esport, la seva presència física quedava molt allunyada de l’estereotip dels Bisbes a la que estaven acostumats els seus feligresos.

Amb les celles perfectament definides, engominat enrere, musculat i bronzejat, Monsenyor Bonet havia fet augmentar notablement el nombre de fidels que assistien a les seves celebracions; majoritàriament dones.

Va assegurar-se que l’últim feligrès havia sortit i només quan mossèn Paulí s’acomiadà i tancà les portes de la Catedral Metropolitana a pany i forrellat, Monsenyor va abandonar aquell posat estirat, quasi místic.

Amb el “clec” de l’últim tomb de clau del mossèn, l’Arquebisbe es va deixar anar amb un esbufec, es va arronsar d’espatlles i va canviar el gest.

Es dirigí cap a la Sagristia. Va obrir la porta amb delicadesa i entrà a la cambra, en penombra i només il·luminada per la llum de les espelmes.

- “Bona tarda Monsenyor”, va dir una veueta poruga al fons de l’estança.

-“Déu vos guard, qui sou”, respongué l’home sant en no reconèixer la veu i intentant forçar la vista per distingir la fesomia de qui li parlava.

Una figura femenina avançà cap a ell, sortint de la penombra i col·locant-se en una zona il·luminada.

-“Sóc Sor Teresa, Monsenyor”

- “Què se n’ha fet de Sor Sagrari?” digué estranyat l’Arquebisbe.

- “Una indisposició, Monsenyor, haurà de fer llit uns dies”

- “Carai quin disgust, tot just avui que fa un any del meu ordenament... Que no n’és conscient d com m’agrada celebrar les diades especials? Que no se n’adona de com valoro la seva dedicació i laboriositat?”

- “A ella també li hauria agradat estar avui aquí”, mentí la religiosa.

- “A fe de Déu. A tu no et conec pas...”

- “Acabo d’ingressar, Monsenyor”, el va tallar.

- “Ja m’ho semblava, ets molt jove, poder massa i tot!”

- “Sóc la neboda de la germana superiora; ella mateixa m’ha recomanat per substituir a Sor Sagrari; segur que quedarà content, però si Sa Eminència considera que...”

- “No, no, ja està bé”, no la deixà acabar. “Coneixes el procediment?”

- “Sí Monsenyor, estic al corrent de tot”

- “Fantàstic, som-hi doncs!”

Sor Teresa es dirigí cap a un racó de la Sagristia, va agafar un petit aparell electrònic i va pitjar el “play”.

Els primers acords de “Highway to Hell” d’AC/DC van ressonar en aquell espai de fantàstica acústica. La música no retronava, ans al contrari, baixeta, simplement omplia la buidor.

(Us recomano seguir llegint amb la música de fons: )

Monsenyor Bonet posà els braços en creu i començà a recitar llatinades. Semblava entrar en trànsit. De tant en tant, obria els ulls i mirava el sostre com si busqués el perdó entre les bigues de fusta.

Sor Teresa se li acostà per darrere i amb mans expertes i moviments cent cops assajats, li va treure el birret amb la precisió d’un rellotger i el va deixar sobre un estant que tenia just darrere.

La monja, àgil, s’ajupí per passar per sota d’un dels braços en creu de l’Arquebisbe i es col·locà davant d’ell, a pocs centímetres l’un de l’altre però sense mirar-se en cap moment als ulls.

Un a un, va anar descordant els vint-i-cinc petits botons de la musseta que li cobria les espatlles i, col·locant-se novament darrere de l’home, va treure-li i la va penjar d’una perxa vigilant no arrugar la caríssima blonda.

La germana Teresa va fer el gest de treure-li la creu pectoral d’or massís que duia penjant al coll, però, interrompent les seves oracions, l’home li digué:

- “La creu no la traurem, em sentiria despullat. Marcarà el ritme”, i seguí recitant la paraula de Déu en llatí.

Sor Teresa va afluixar el faixí i, amb la delicadesa d’un cirurgià, descordà els botons de la sotana fins que alliberà completament el cos de l’home.

Sota la sotana, Monsenyor Bonet, lluïa uns abdominals admirables, uns pectorals definits i uns quàdriceps musculats, però cap altra peça de roba més enllà d’un (...)

(...) portalligacames negre, delicat, francès i cenyit a la cintura com si fos una faixeta i d’on penjaven quatre tires, dues cap a cada cama, que subjectaven unes mitges de reixeta negra que li arribaven fins més amunt dels genolls.

La carència de cap altre tipus de roba deixà a la vista un fal·lus majestuós, ters i tibant. El cos atlètic i musculat de l’Arquebisbe brillava sota la llum pampalluguejant de les espelmes.

La monja, en un primer cop d’ull tímid, no va saber trobar ni un sol pèl, ni tal sols borrisol, en aquell cos d’Eros perfectament esculpit.

Dòcil i delicadament adoctrinada per a aquests menesters, s’agenollà davant d’aquell bàcul que apuntava cap a algun lloc indeterminat del sostre de la Sagristia.

Per un instant, l’esclava del Senyor, veient les dimensions d’aquella majestuosa estaca, dubtà de la seva capacitat d’acomplir amb la comesa.

El que no sabia la jove novícia, és que l’Arquebisbe, aprofitant l’Eucaristia, s’havia pres una pastilleta blava que amagava dins del Tabernacle i que ajudà a engolir amb un bon glop de vi durant la transsubstanciació i davant l’atenta i innocent mirada de tots els feligresos.

La menuda mà de la noia va agafar el fal·lus per la soca, més avall dels testicles, mentre seguia creixent majestuós. Li va semblar molt dur i li va costar abaixar-lo cap a ella, col·locant la punta del gland a l’alçada dels seus llavis.

Va haver d’esforçar-se per encabir-la tota dins la boca i essent ja dintre, Monsenyor va notar com la pell del prepuci desembeinava tota l’eina.

La llengua d la jove jugava amb el caparró d’aquell monstre, provocant-li petites convulsions fins q s’adonà q la lleterada d l’home era imminent i llavors pressionà, encara amb més força, l’arrel dl cigalot, estrenyent el camí d pujada d la llet i allargant així la seva explosió

A la fi, però, fou inevitable i amb tres sacsejades fortes i profundes que colpejaren l’epiglotis de la noia amb el capoll, l’Arquebisbe descarregà amb fúria una lleterada espessa que els llavis carnosos de la monja van saber contenir dins de la seva boca.

Les mans de l’home agafaren la cara de la seva nova amant i va obligar-la a mirar-lo als ulls mentre ella engolia tot el mató i es repassava els llavis amb la llengua per si de cas s’hi havia escapat algun grumoll, mentre ell s’escurava el badall donant-li copets a les galtes.

- “Preneu i beveu-ne tots, que aquest és el calze de la meva sang”, xiuxiuejà l’home mentre en Brian Johnson entonava les últimes tonades del “camí a l’infern”.