Thread by @MontseMartiS

Permeteu-me que us expliqui l’enorme secret que amagava la Pau, una dona extravertida i riallera, d’ulls del color de la pluja i una cabellera com espigues a punt de segar. Tenia un somriure encisador, d’un magnetisme màgic que t’atrapava. Era impossible ser-ne indiferent!

Fascinant i eternament jove, la Pau encara desprenia una innocència i un esperit de lluita impossible de trobar en dones de la seva edat; aquella edat en què les dones ens podem permetre dir tot el que ens ve de gust sense haver de patir per les conseqüències.

Les seves dents blanques i perfectament emmarcades per uns llavis voluptuosos, eren el centre de totes les mirades. L’experiència li havia atorgat l’habilitat de maquillar-se sense que ningú s’adonés que potenciava els seus encants amb pols de colors.

De pell fina i carn dura, la Pau estava esquitxada de pigues, escampades arreu del seu cos de forma aleatòria, imprecisa, com les constel·lacions del cel en les nits d’estiu. Eren la millor herència d’una mare pèl-roja.

Aquell matí la Pau es va despertar mandrosa.
- S’hi està tan bé al llit fent el ronso!
Endormiscada i lleganyosa, escoltava el @maticatradio sense parar-hi atenció, gaudint d les carícies suaus dels llençols d franel·la sobre el seu cos nu, entre ronronejos, en un llit tot x ella

Una mandra infinita xiuxiuejava a cau d’orella de la Pau, com les sirenes temptaven a Ulisses en el seu viatge cap a Ítaca. Finalment, la bufeta va obligar-la a llevar-se; contra la seva voluntat.

En posar els peus descalços sobre el terratzo, un calfred va recórrer el seu cos eriçant-li el borrissol del clatell. Va córrer cap a la calaixera, de puntetes, abraçant-se i tremolant i va agafar aquell jersei rònec que tant li agradava i que encara conservava l'olor d’ell.

A la ràdio, la conductora del programa explicava que avui feia 35 anys que una mare no va poder inscriure a la seva filla amb el nom de ‘Pau’ perquè, en femení, podia induir a l’error quant al sexe.
Se li va escapar mitja rialla per sota el nas...

- Com podíem viure en un país com Espanya? Com vam trigar més de 700 anys a revelar-nos?, pensava la Pau, mentre obria l'aixeta de la dutxa i es treia el jersei.
Va sentir la cascada d'aigua calenta s'obre el seu cos mentre reafirmava el seu orgull de ser catalana i dir-se Pau!

La dutxa de bon matí era el millor moment del dia. Les seves mans relliscaven per la seva pell mentre anaven ensabonant cada racó del seu cos pigat.
Els dits, curiosos, resseguien cada plec i, quasi sense voler, s'introduïen a totes les cavitats.

Baf i calor. Parets amarades. Núvols de vapor d'aigua que entelaven el vidre de la mampara de la dutxa.
Una mà entre les cames i l'altre als pits mentre l'aigua de la dutxa seguia regant l'escultural cos de la Pau.
Ulls tancats i esbufecs compassats.

Sota la dutxa és quan més el trobava a faltar.
No podia evitar recordar-lo agenollat davant d'ella, amb la cara incrustada al seu sexe.
Recordava com gaudia jugant amb el seu cabell entre els dits i amorrant-lo contra el seu sexe.
La llengua d'en Noah li feia perdre el control.

Però en Noah ja no hi era.
Ara era l'aigua regalimant pel cos de la Pau qui li feia carícies.
Ara eren els dits de la Pau qui pessigava els seus mugrons.
Ara era la mà de la Pau qui feia les funcions de la llengua del seu jove anant.

Amb una tovallola lligada sobre el pit i una altra enroscada al cap, la Pau mirava la pluja caient pausada i monòtona.
Mil gotetes pixelaven el vidre de la balconada, difuminant els llums de la ciutat i convertint-los en estels de colors.

Els records d'aquell viatge a Escòcia, quan va conèixer al Noah, s'amuntegaven al cap de la Pau, que ara tenia la mirada perduda en algun punt indeterminat del carrer. Absorta.
Amb la mà al clatell encara notava els seus petons al coll.

Una veu darrere seu, greu i profunda com la d'un motor dièsel, la va despertar del somni...

- Bon dia nineta, ja has esmorzat?
- Bon dia Edu. Sí, avui m'he llevat d'hora. Tens les torrades preparades i el suc a la cuina.

El retorn a la quotidianitat la va colpejar amb duresa.

La Pau i l'Eduard s'havien conegut quasi vint anys enrere, quan encara eren menors d'edat. Tendres. Innocents.
Anaven al mateix vagó de tren cap al Canet Rock, cadascú amb el seu grupet d'amics.

L'Edu anava assegut a la filera del passadís. La Pau, a l'altre costat del passadís, tres fileres per davant seu.
Algú del grupet de la Pau duia una guitarra i tot el vagó estava cantant el 'bon dia vida' dels @gertrudisband, que ja era un clàssic per aquelles dates.

Va ser llavors quan l'Edu va veure el peu de la Pau, mig nu, només vestit per l'esmalt vermell de les seves ungles i el parell de tires de cuir marró de les espardenyes.
El va imnotitzar el moviment del peu marcant el ritme dels acords maldestres de guitarra.

No va poder deixar de mirar aquells ditets, aquell taló, el tendó d'Aquil·les ben marcat i aquell tormell tan delicat.
No veia res més. No necessitava res més.
"És possible enamorar-se d'algú veient-li només un peu?" es preguntava l'Edu entre esbufecs.

L'Edu jugava a imaginar la cara de la propietària d'aquell peu.
Al seu voltant tot eren crits, càntics, rialles i previsions d'un cap de setmana fantàstic suspeses en l'aire. Per a l'Edu, però, tot anava a càmera lenta; com en una ingravidesa permanent.

En un moment donat, las Pau es va incorporar i es va asseure al recolza braços, d'esquena al passadís. La seva llarga cabellera rossa va il·luminar tot el vagó.
Bronzejada, escotada i valenta, la Pau es sentia sexy i segura d'ella mateixa, es sabia el centre de les mirades.

L'Edu, bocabadat, va estar més de 30 segons sense respirar, admirant l'àngel que acabava de trobar-se.
En un magistral i assajat moviment de cap per moure la cabellera, les mirades de la Pau i l'Edu es van trobar per primer cop.

El cos de l'Edu empetití i quasi fou empassat per aquella ronyosa butaca del tren mentre la Pau li dedicava un somriure burleta.

Van estar tota la nit buscant-se entre la gent, dedicant-se miradetes i mostrant senyals inequívocs de desig, ballant, repassant-se de dalt a baix i alimentant unes ja sobre alimentades hormones.
L'atracció sexual era brutal però els seus cossos eren verges, inexperts i porucs.

Dalt l'escenari, en @ramonmirabet interpretava "Home is where the heart is"; i entre el públic, l'Edu, tremolós i taquicàrdic va acariciar tímidament el dors d la mà d la Pau, q ràpidament el va correspondre i es van agafar les mans i, entrellaçant els dits, es van mirar fixament

El Ramon Miravet entonava un 'I love youuu...' mentre la Pau i l'Edu es besaven apassionadament per primer cop entre milers i milers de persones, tot cantant i ballant al seu voltant amb els braços alçats al cel.

La Pau i l'Eduard eren la parella perfecta. Ideal. Quasi 20 anys de relació sense cap entrebanc ni cap discussió. Eren l'enveja dels seus amics, la meitat ja separats i carregats de canalla. Fins i tot semblaven més joves del que realment eren. L'amor rejoveneix!

Anaven agafats de la mà pel carrer; s'abraçaven i es morrejaven amb sinceritat i passió davant dels amics i familiars; es dedicaven miradetes, somriures i carícies públiques.

Com és habitual, el desitg començava a difuminar-se lleugerament i el sexe, tot i ser plaent, havia entrat en una certa rutina, ja no era sorprenent ni tan divertit. La Pau ja no cridava durant els orgasmes i els veïns ja no es queixaven.
Evidentment això els amics no ho sabien!

L'1 d'octubre de 2060, la República Catalana celebrava el seu dia d la independència. Ja havien quedat enrere els anys d submissió espanyola.
La presidenta Laura Turull enlluernava a tots els catalans amb un discurs emès per totes les plataformes públiques i privades d Catalunya.

Aquell matí, només sortir de casa, la Pau va rebre la trucada que li canviaria la vida.
Era el cap del departament comercial de la farmacèutica on treballava des de feia 3 anys.

El seu cap era un home tranquil i experimentat però avui semblava nerviós. La veu tremolosa va posar en guàrdia a la Pau que va deixar de caminar pel carrer, com si això l'ajudes a escoltar la veu del cap amb més nitidesa.
- Antonio, passa res?

- És la meva filla, la Carmen, ha tingut un accident, res greu no pateixis, però està ingressada al Clínic i demà no podré anar a Escòcia, hi hauràs d'anar tu.
- Però Antonio, aquest és el teu projecte! Va respondre la Pau atabalada, sense preguntar per la salut de la Carmen.

- És el nostre projecte, va dir l'Antonio emfatitzant la paraula 'nostre'. Ho faràs molt bé, no en tinc cap dubte. Coneixes tots els detalls tan bé com jo, ja va sent hora q demostris la teva vàlua.
- Ja, però jo...
- No hi ha però que valgui. T'he enviat l'expedient per correu.

- Gràcies per confiar en mi Antonio. Defensaré el projecte i convenceré als britànics perquè inverteixin els diners que ens calen a Barcelona. Espero que la teva filla estigui bé i que només sigui un ensurt. Fes-li una abraçada molt forta.

No va ser fins que va penjar que la Pau es va adonar de la gran responsabilitat que li venia a sobre; i l'avió s'enlairava en menys de 24 h!!!
Van començar a tremolar-li les cames mentre girava cua i tornava cap a casa. Tenia tantes coses a preparar!

Havent esmorzat, la Pau va sortir de casa. A mig camí de la feina, va rebre una trucada del cap de departament de la farmacèutica per la qual treballava i es va haver de barallar amb el paraigua per poder despenjar el mòbil.

- "Hola Antonio, que tal, que passa res?"
La Pau es va estranyar, no era gens habitual que li truqués tan d'hora.
La veu rovellada de l'Antonio va trigar uns segons a respondre.

- "Eeeh... doncs sí, Pau. La Carmen, la meva filla, ha tingut un accident, res greu, però està ingressada al Clínic. Et truco per dir-te que demà no podré viatjar a Escòcia per fer la presentació del nostre projecte. Hi hauràs d'anar tu. (...)

(...) El departament de personal ja està canviant els bitllets i la reserva d'hotel. Surts demà al matí", va dir la veu greu i tremolosa de l'Antonio.

La Pau va entrar en xoc, va parar en sec i es va resguardar dins d’un portal, com si això l’ajudés a assimilar millor les paraules del seu cap i amb l'esperança de dissimular el tremolor de cames.

- "Ostres Antonio... jo..., no sé si... vols dir? Demà? Jo? És el teu projecte!" Va dir la Pau sense ni tan sols preguntar per l'estat de salut de sa filla.

- "Pau, escolta'm bé: Aquest projecte és de tot el departament, no només meu. Tu el coneixes perfectament i segur que el defensaràs tan bé o millor que jo mateix. Ja va sent hora que creguis en les teves possibilitats i facis un pas endavant. T'he de deixar, entro a l'hospital."

- "Fes-li una abraçada molt forta a la Carmen", va dir, ara sí, però sense tenir la certesa que l'Antonio encara estigués a l'altre costat del telèfon; "i confio que no sigui res greu!!"

La farmacèutica on treballava la Pau tenia la seu central als afores d’Edimburg. Gran part de la producció es feia a Barcelona, però la presa de decisions continuava sent a la capital escocesa.
Amb una trucada ràpida al departament de personal, (...)

(...) es va posar al corrent dels detalls del viatge, els horaris, l'agenda de treball, l’allotjament, etcètera i els va demanar el dia de festa per poder organitzar-se. Tenia poc més de 24 hores per preparar una presentació en la qual l’Antonio feia setmanes que hi treballava.

El vol se li va fer curt; se’l va passar capficada repassant papers plens de gràfics i estadístiques. Quan el comandant va demanar per megafonia que es lliguessin el cinturó, la Pau es va adonar que no se l’havia descordat en tot el viatge.

Va mirar per la finestreta i va veure els camps de conreu del sud-est d'Escòcia, d'un verd exuberant, tacats per milers i milers de casetes unifamiliars.
“Ja hi sóc!”

L’aeroport la va rebre amb una pluja indiferent i constant i amb un cel tapat, infinitament gris, on no es veien núvols, sinó una enorme massa de monotonia en blanc i negre.

“Fantàstic!” va pensar, irònica, la Pau mentre buscava un taxi.

El Novotel Edinburgh Park, estava a tocar de l’aeroport d’Edimburg i de Bankhead, el parc industrial i comercial on estava la seu central de la farmacèutica.
Era l’hotel ideal per anar a treballar, però no per gaudir del centre de la ciutat que estava a més de 12 km.

Eren les 12 del migdia i la conferència era a primera hora d la tarda; però, així i tot, la Pau va preferir menjar-se un sandvitx a la cafeteria d l’hotel i tancar-se a l’habitació fins a les 4 que era quan havia d’estar a la seu de la farmacèutica, a pocs minuts a peu d l’hotel.

La conferència va ser llarga i tediosa i la Pau va acabar esgotada i, tot i les felicitacions dels seus col·legues, no va sortir gaire contenta amb la seva xerrada.

Necessitava fer una cervesa per desencapotar-se.
Va estar caminant durant més d 20 minuts amb la carpeta d la xerrada sota el braç, sense trobar cap bar en aquell coi d polígon.
Ara es penedia de portar únicament una brusa i una gavardina massa fina pels freds vespres d’Edimburg.

Finalment, quan ja estava a punt de renunciar a la birra i retirar-se cap a l’hotel va ensopegar amb un sorprenentment acollidor pub al costat d’una benzinera.
Estava cansada, famolenca i necessitava desfogar-se; qualsevol tuguri de mala mort li hauria anat bé.

El Crofters Pub, a pocs metres del Sighthill Campus de la Edinburgh Napier University, era el típic pub britànic de parets empaperades, terres emmoquetats i ronecs sofàs de vellut.

Durant els anys de la crisi de finals de la dècada dels 10 va haver d tancar i s'hi val obrir un negoci xinès. Ara, però, el fill d l’antic propietari l’havia tornat a obrir i semblava que sobreviuria molts anys gràcies a la clientela universitària i als treballadors del polígon.

La Pau va entrar al Pub decidida i la gana la va dur directament a la llarga barra de fusta massissa, descartant les taules, amb l’esperança que allí el servei seria més ràpid.

Es va asseure en un tamboret arraconat contra la paret, allunyada de la mirada indiscreta d’un grup de treballadors amb granotes florescents que prenien cerveses entre crits i estirabots al centre de la barra.

Va deixar la carpeta sobre el taulell de fusta, va agafar una carta i en menys d’un minut, ja s’havia decidit: “Fish & Chips” va dir al cambrer en un anglès perfecte.

Va donar un cop d’ull al seu voltant i, tret dels treballadors asseguts a la barra i un grupet de joves en una taula plena de gerres de cervesa buides, al pub no hi havia ningú més.

Va decidir treure’s les sabates de taló que li estaven destrossant els peus i les va deixar caure a terra sense ni tan sols mirar on anaven a parar; “quin descans” va esbufegar en veu alta.

Es va sorprendre amb la gran quantitat de bourbons i whiskys de diferents marques que tenien a la prestatgeria de darrere la barra. Va estar mirant-ne les marques, no en coneixia gaires. Va fer una foto a les ampolles i va començar a contar-les amb la intenció de fer una piulada.

Quan ja en duia més de 15, va aparèixer el cambrer amb el seu plat; el va deixar davant la Pau i uns segons després li va dir:

- “Roy is a gaelic surname”.
- “Sorry?” Va dir la Pau sense saber de què li parlava.
- “Roy!” va repetir el cambrer assenyalant amb el dit la carpeta de la conferència sobre la barra. “Roy means ‘red’, is a scottish surname”

La Pau va mirar cap a la carpeta i a la tapa hi va llegir: “Perspectives of the pharmaceutical industry in Spain: challenges and solutions. By Pau Aiats Roy”

En Noah era un jove de poc més de vint anys, de faccions anguloses, nas recte i ben definit, tenia el cabell del color del carbó de Kellingley i el duia alvorotat com un niu de garses, els seus ulls més blaus i profunds que el mar del Nord.

Cap d’aquestes característiques va impressionar d’inici a la Pau que el veia com un cadellet.
Però va quedar atrapada pel seu somriure encisador, el somriure d’aquell qui se sap guapo, segur d'ell mateix.

Els plecs de les seves galtes al somriure semblaven uns parèntesis que enmarcaven la boca del Noah com una obra de la Scottish National Gallery.

La Pau va quedar petrificada i de seguida va començar a notar fred als peus.
Ella també era una dona segura d'ella mateixa, acostumada als afalacs, poderosa,... Però aquell somriure la va desarmar.

La Pau va passar-se hores asseguda en aquell tamboret, bevent, menjant, conversant amb el Noah que anava i venia per la barra servint copes i plats però sense deixar de llançar-li miradetes a la Pau.

El veia venir hipnotitzada amb el seu somriure i el veia marxar repassant-li el cul amb la mirada.
Cada instant lliure que tenia, entre client i client, el Noah el passava xerrant amb ella.

Quasi sense adonar-se’n, el Pub es va anar buidant i els clients, amb les artèries farcides d’alcohol, s’acomiadaven sorollosament del Noah.

Era l’hora de plegar i el cambrer va anar recollint les taules i apagant els llums. Va abaixar mitja persiana i en van quedar sols, en la penombra. La Pau no podia deixar de mirar-lo mentre recollia la barra i ho organitzava tot per l’endemà.

Quan ja ho tenia tot recollit, es va asseure en un tamboret a tocar de la Pau. A tocar, literalment. Primer van ser els genolls, que val entrar en contacte quasi sense voler, després van ser les cames i finalment els peus.

Les mans de la Pau, tímides i adolescents com les d'una verge, es van trobar amb les del Noah. S'acaronaven suaument. S’intercanviaven l’escalfor corporal.

La Pau es va deixar portar. Fluïa. Durant uns segons es va sentir la ingràvida. Flotava. Va notar com en Noah l’agafava dolçament pel clatell. Va notar cadascun dels seus dits al seu coll i va patir que no es percatés que la seva jugular bombejava descontrolada.

Va notar com cada centímetre del seu cos es ruboritzava i reaccionava al tacte d’aquella mà. Es va sentir molla. Mai abans una simple carícia li havia provocat un desig tan gran.