La declaració d’independència d’avui fa tres anys al Parlament de Catalunya era l’inici d’una etapa que sabíem complexa i dura, també incerta. Veníem del referèndum i de les apel·lacions a la política, adreçades al Govern espanyol i a Europa, que tristament van ser desoïdes.
L’experiència viscuda i les evidències acumulades ens assenyala un únic camí realista i transitable per culminar el procés iniciat fa tres anys entre el referèndum i la declaració d’independència. És també un camí complex, dur i incert. Però ara tenim algunes certeses:
La més important, i que faríem bé de recordar sempre, és que l’Estat espanyol mai no farà política. Usarà la violència policial i judicial, se saltarà l’Estat de dret per garantir una unitat a la força. A dreta i a esquerra, el mantra continuarà essent “todo por la patria”.
La segona, no menor, és que la UE mira cap a un altre costat quan l’Estat espanyol usa la violència contra els ciutadans pacífics i indefensos. Ho va fer l’1 d’octubre i continua callant davant dels mateixos abusos que critica amb vehemència quan ocorren fora d’Espanya.
L’autonomia administrativa de què disposem, que no és la que vam votar, i que no proporciona cap eina seriosa per construir el país que la majoria desitja (sí, la immensa majoria), només se supera amb una república independent.
Tres anys després, l’Estat s’ha encarregat de confirmar-ho. Ni una sola proposta, ni un sol reconeixement. La nació catalana, la seva llengua, cultura, institucions, model econòmic i social... han estat durament reprimits. Fa tres anys estàvem carregats de raó. Avui encara més.
• • •
Missing some Tweet in this thread? You can try to
force a refresh
