1) Ens han dit, per activa i passiva q nosaltres (l'individu) som font i base de la legitimitat democràtica, i qualsevol tractat sobre democràcia ens ho ratifica. El problema és q a la realitat quotidiana les coses son radicalment diferents, l'individu és un zero a l'esquerra.🔽
2) Les decisions rellevants estan en mans d'actors col.lectius, partits, poders econòmics, institucions internacionals, tribunals de justícia...etc. l en molt d'ells no hem tingut cap participació a l'hora de concedir-los poder per prendre decisions q ens afecten directament.
3) Fins i tot, els diputats d'un parlament, q en apariència són representats directes de la voluntat popular, veuen reduït el seu poder d'iniciativa individual, q queda transferit a l'òrbita dels grups parlamentaris q es limiten a executar ordres q reben de la cùpula del partit.
4) Això comporta q l'individu autònom se senti aïllat dels centres de decisió, abandonat políticament, i es replegui, tal com diuen eximis politòlegs, cap "un narcisisme projectat sobre la seva vida" un estat de "ser" q, la veritat, no acabo d'entendre del tot q vol dir.
5) Total, el q si entenc és q l'individu un dia reflexionarà i sortirà de la passivitat narcisista i voldrà recuperar la iniciativa política q li correspón. I aqui esclatarà la gran decepció q consisteix en saber q la facultat per a decidir ja pertany a altres irreversiblement.
6) L'individu haurà de buscar altres vies per recuperar sucedanis d la seva qualitat de font de legitimitat democràtica. I la tria pot ser més o menys afortunada: pot optar per vies tradicionals com l'escepticisme o l'iconoclàstia. O pot començar a dir les coses tal com les sent.
7) I aquí és on podem començar a parlar de Twitter seriosament, amb coneixement de causa. I més després de la "espantá" de la seva fundadora i alma mater: la senyora Ada Colau, alcaldesa de Barcelona i guanyadora del primer Giro d'Italia, l'any 1909. XD.
• • •
Missing some Tweet in this thread? You can try to
force a refresh
1) El mal absolut, el q ultrapassa tots els límits, sovint no es representa en l'escenari on tenen lloc els crims més inimaginables, el trobem entre bastidors, lluny de la sang i la desesperació de les víctimes, en actes que poden semblar insignificats, q pasen desapercebuts.🔽
2) Si algú en demanés personaficar el mal absolut no dubtaria en fer-ho en la figura d'una dona que es deia Karoline Diehl.
3) Karoline Diehl o Nini Rascher, era l'esposa del metge nazi Sigmund Rascher, “Hauptsturmführer” de les SS, un carnicer que al camp de Dachau sotmetia als presoners, sobretot jueus i rusos, a horribles experiments mortals, sobretot de compressió i descompressió atmosfèrica...
1) Aquells revisionistes que justifiquen el franquisme i els q intenten fer-nos empassar q si bé no era una "democràcia ideal", tampoc va ser un règim cruel i despietat, no et parlaran mai de Gonzalo de Aguilera Munro, aristócrata, terratinent i capità de l'exèrcit franquista. 🔽
2) Aguilera feia d'enllaç entre l'exércit franquista i la premsa estrangera, i Paul Preston, en "Las tres Españas del 36" recull algunes de les idees que tenia aquest individu per salvar Espanya. Aguilera deia que al s.XIX la gent benestant va cometre un immens error:
3) promoure les mesures higièniques i el clavegueram, això va comportar que les epidèmies no fòssin tan freqüents. Abans, per voluntat de déu, la pesta "netejava" periòdicament, els barris obrers, i en absència d'ella ara havien de ser els militars, els que ho fèssin.
1) Javier Cercas no és un feixista. És un feixista frustrat, un feixista q no ha tingut valor per ser feixista "com déu mana". Per això trasllada la seva frustració a les obres q escriu, on els herois són falangistes, membres de la División Azul...allò q ell volia ser de gran.🔽
2) I això no ho dic jo. Li van dir ben clar els alemanys quan va fer la gira-presentació de "Soldados de Salamina". El van qualificar de "revisionista" de "banalitzar el feixisme" "d'apropar-se als botxins de la história sense desqualificar-los" "de blanquejar un règim criminal"
3) El Frankfurter Allgemeine (un dels diaris més importants del país) li va dedicar un article on li deia de tot menys bonic. El va acusar "d'anestesista de la história" i de "frivolitzar un sagnant cop d'Estat". Fins i tot Günter Grass s'hi va afegir a la polémica.
1) Les evidències deixen de ser-ho quan l'acusat és càrrec del Pp. El culpable és un delinqüent, però mai és el deliqüent q assenyalen les evidències. L'absurd crea un forat negre q engoleix el culpable q té el mateix nom i la mateixa cara d'aquell q repeteix "ese no soy yo". 🔽
2) Sempre apareixerà un punt cec q farà impossible demostrar la culpabilitat dels capos d'aquella banda criminal. I els tribunals servils així ho proclamarán: "no hay ninguna evidència que demuestre que la anotación M punto Rajoy se refiera a Don Mariano Rajoy"
3) Hi ha algún altre M Rajoy al Pp o a les màfies col.laterals amb les quals interactuen? No, no hi ha cap. Doncs millor, això prova l'existència del forat negre y no tengo más preguntas señoría.
1) Fa uns dies em va seguir un perfil molt curiós, una senyora brasilera q només havia escrit 2 tuits: un exculpant a déu de les catàstrofes q pateix l'humanitat i un altre recomanant oblidar-se de la ciència i acollir-se a l'oració per acabar amb el patiment del gènere humà. 🔽
2) Sembla contradicció evident, però, al cap i a la fi planteja una pregunta q els creients (jo no ho soc) crec q s'han de formular sovint: Quin paper juga déu en les catàstrofes del món? Per molts és una pregunta fora de lloc, pq déu és un factor q no entra en les equacions...
3) que hem de resoldre (al menys no d'una manera estrictament racional) però que per un creient és fa absolutament necessària: els serveix encara la teodicea de Leibniz, en el sentit que aquest no és el millor dels mons possibles, sinó el millor que podía crear la divinitat?
1) "A ningú se li pot exigir compromís pùblic d respecte a la Constitució com a condició d lliurar-se de qualsevol penalització". "L'actuació política fora del marc constitucional no pot ser en si mateixa considerada delicte", escrivia el 2017 l'ex lletrat del TC Joaquín Urías.🔽
2) Urías advertia q la "sacralització" de la C78 pot tenir efecte pervers q impediria exercir un dret inherent a ella: "el dret a defensar en pùblic i amb l'acció quotidiana idees contràries a la Constitució" i estigmatitzaria als discrepants com a "enemics de la Constitució"
3) "Si la C78 no protegeix els drets fonamentals fins i tot dels que volen canviar-la o saltar-se-la, perd la seva legitimitat democràtica. I si és així, jo també soc un enemic de la Constitució". Molt recomanable recuperar aquest article, que no ha perdut vigència, al contrari.