1) Ens han dit, per activa i passiva q nosaltres (l'individu) som font i base de la legitimitat democràtica, i qualsevol tractat sobre democràcia ens ho ratifica. El problema és q a la realitat quotidiana les coses son radicalment diferents, l'individu és un zero a l'esquerra.🔽
2) Les decisions rellevants estan en mans d'actors col.lectius, partits, poders econòmics, institucions internacionals, tribunals de justícia...etc. l en molt d'ells no hem tingut cap participació a l'hora de concedir-los poder per prendre decisions q ens afecten directament.
3) Fins i tot, els diputats d'un parlament, q en apariència són representats directes de la voluntat popular, veuen reduït el seu poder d'iniciativa individual, q queda transferit a l'òrbita dels grups parlamentaris q es limiten a executar ordres q reben de la cùpula del partit.
4) Això comporta q l'individu autònom se senti aïllat dels centres de decisió, abandonat políticament, i es replegui, tal com diuen eximis politòlegs, cap "un narcisisme projectat sobre la seva vida" un estat de "ser" q, la veritat, no acabo d'entendre del tot q vol dir.
5) Total, el q si entenc és q l'individu un dia reflexionarà i sortirà de la passivitat narcisista i voldrà recuperar la iniciativa política q li correspón. I aqui esclatarà la gran decepció q consisteix en saber q la facultat per a decidir ja pertany a altres irreversiblement.
6) L'individu haurà de buscar altres vies per recuperar sucedanis d la seva qualitat de font de legitimitat democràtica. I la tria pot ser més o menys afortunada: pot optar per vies tradicionals com l'escepticisme o l'iconoclàstia. O pot començar a dir les coses tal com les sent.
7) I aquí és on podem començar a parlar de Twitter seriosament, amb coneixement de causa. I més després de la "espantá" de la seva fundadora i alma mater: la senyora Ada Colau, alcaldesa de Barcelona i guanyadora del primer Giro d'Italia, l'any 1909. XD.
• • •
Missing some Tweet in this thread? You can try to
force a refresh
