Dilluns Espanya posarà tot el que té i més per vendre al món la idea de la reconciliació amb Catalunya fent un acte sobre els indults convocat al Liceu pel President del Gobierno Pedro Sànchez. Cal demostrar que és una pantomima. 👇
La repressió judicial de l'1-O morirà als Tribunals Europeus, i els enemics de la UE tenen en el cas català una mina de comparacions contra la política exterior comunitària que retreu els excessos dels altres i aquí no fa res. Han de fer quelcom quan abans millor.
Espanya necessita els indults i escenificar la fi del conflicte. Per això els mateixos que se’ns van tirar al coll -patronals, església, guàrdia civil (nou cap de Catalunya parlant en català) i policia nacional (cursets de català) gesticulen ara el seu amor per Catalunya.
Tot és d’una hipocresia gegantina. Uns indults a uns presos a punt d’entrar al tercer grau, mentre els Tribunals i les FFSS de l’estat poden seguir inventant-se casos de terrorisme o malversació a la carta contra qualsevol català manifestament independentista.
Espanya no té intenció de reformar-se, ni de reconèixer Catalunya com a nació i, per tant, amb dret a l’autodeterminació -sempre unilateral- Si volguessin canviar la relació haurien derogat el delicte de sedició i tot arreglat. No ho faran, per molt que ens entabanin els comuns
Dins d’aquest context el dilluns hi haurà un aquelarre espanyol amb 300 catalanets bons minyons i momificats que no podran dir que no al convit, i aniran a picar de mans i fer cara d’herois de la segona transició.
Els mitjans de comunicació nostrats, mentre mouen l’espantall de VOX i els frikis amb cap de brau i samarreta de la Roja, pretenen enlluernar-nos amb el “que en són de bons els peperos del Cercle d’Economia que no s’oposen als indults”. Vergonyós.
L’acte del dilluns al Liceu és una provocació del status quo perquè considera que ja ha guanyat havent comprat les voluntats dels nostres polítics. Potser té raó de manera momentània, però sabem que no és cer car el conflicte roman sense solució si no marxem d’aquest infern.
La gent d’infanteria, la que acaba a la presó, ha quedat fora de les moixaines del Règim del 155. Què hem de fer doncs? Si volem deixar clar als d’aquí, als d’allà i als de fora, ja sabeu el que cal fer. El 20-S no calia que ens convoquessin, oi? Doncs això.
A la gent només ens queden les XXSS, de fet jo no me’n refiaria de cap convocatòria que impulsi Òmnium o la ANC, o cap dels tres partits del 52% -evidentment-, i crec que tots sabem el que el país espera de nosaltres aquest dilluns, no cal convocar-ho, de fet no cal ni dir-ho.
• • •
Missing some Tweet in this thread? You can try to
force a refresh
Diuen que el Pedro Sánchez vindrà a Barcelona a repartir els indults de manera clement en un acte de propaganda davant 300 convidats a aplaudir, ben triats per la foto. 👇
Aquest nivell de superioritat magnànima escenificat per la metròpoli és un altre insult que ha estat habilitat per la rendició dels nostres representants polítics a canvi de seguir enganxats a les institucions autonòmiques.
D'aquí poc reivindicar l'1-O serà pur folklore. Els independentistes de dretes tornaran a ser els bufanuvols que espatllen els dinars de Nadal a les padrines, i els d'esquerres es trobaran defensant utopies compartides de manera inofensiva pel sistema.
Sovint em pregunta gent que es vol introduir en la lectura de llibres sobre història militar ¿per on haurien de començar? És una pregunta trampa, perquè m’agradaria no fallar en la recomanació. La resposta no és fàcil. Per tant, faré una “guia” 👇 (fil llarg, ho sento)
El primer que hem de tenir en compte és que si el primer no ens agrada, correm el risc de no entrar en el tema i ens perdrem veritables joies. Per tant, la primera pregunta que hom cal fer-se és: què hi busco, què és el que m’agradaria saber?
Hem de saber, també, si volem saber sobre una “guerra” (war) o una “manera de fer la guerra” (warfare). No tenen res a veure, només el context de conflicte armat. Els primers parlen del gènere humà i dels fets, els segons dels protagonistes i les tècniques.
A "The last Patrol" de la sèrie Band of Brothers, la companyia Easy és a Haguenau, a prop del Rhin. La guerra està guanyada i després de tot el que han passat, morir ara semblaria d'imbècils. 👇
Malgrat això la guerra no s'atura, i la companyia rep l'ordre de fer una missió de "descoberta" (en termes militars "anar a veure que fa l'enemic, normalment de nit, per obtenir informació").
Per primer cop, els membres de la companyia Easy tenen racança d'acceptar les ordres. Per què? Perquè veuen la llum al final del túnel i creuen que sobreviuran la guerra.
Finalment Winters fa com si "hi haguessin anat, de descoberta".
En Collboni ha estat callat des del començament de la pandèmia. No ha estat al costat dels ciutadans, ni ha estat exemple de res.
Aprofitant l'èxit de la Diada de Sant Jordi, avui està de processó pels mitjans dient que faran concerts al carrer per salvar el sector musical.
D'aquesta manera la Diada de Sant Jordi sembla el primer pas de un pla genial dels socialistes per retornar la normalitat pre-pandèmia a Barcelona.
Si. després d'estar amagats un any.
I no, la normalitat no ens la tornen ells, ens la tornen els vaccins.
I què ens portaran al carrer?
Doncs els amics de sempre, les productores de sempre, pagades amb els diners de tothom, inclosos els músics i les productores que no rebran el manà de la repartidora de l'ICUB. Com sempre s'ha fet des de temps del Pasqual Maragall.
La reflexió de la Laura Rosel sobre la brutícia que envaeix les xarxes és legítima, perquè està construïda sobre fets. Des d’un perfil anònim es pot atiar l’odi, insultar i crear bosses de conflicte fake. Tanmateix defensaré que sense xarxes la llibertat perd. 👇
Les XXSS dins d’una societat amb un control monolític del relat polític, històric, del poder per part dels mitjans de comunicació sistèmics és necessari. Les XXSS són la plaça pública, i la gent hi aboca directament la seva veu.
Si hi afegim un periodisme segrestat editorialment, auto-censurat les XXSS esdevenen imprescindibles. Els negocis dels fills del President Pujol no haguessin sobreviscut impunement 20 anys si hi hagués hagut Twitter, però Catalunya Ràdio hi va conviure tranquil·lament.