Més #HistòriesOlímpiques. El baró de #Coubertin, el pare de l’#olimpisme modern, establí que els nous Jocs, com els antics en els seus inicis, només podien acollir esportistes “no professionals”, els quals havien d’exhibir una actitud “cavalleresca”, sense cobrar res. 
Amb aquesta premissa, Coubertin volia impedir que els interessos econòmics pervertissin l’objectiu del moviment olímpic modern: promoure la pau social i l’entesa entre les nacions (Que ingenu!).
L’#amateurisme de Coubertin va ser molt criticat. No debades, en plena revolució industrial, que un obrer guanyàs un noble en una competició feia trontollar l’estructura social de l’època.
L’esperit amateur que presidí les primeres edicions dels JJ.OO. queda molt ben reflectit en l’oscaritzada pel·lícula Carros de foc (1981). La cinta està basada en fets reals i se centra en dos atletes britànics que participaren als Jocs de París de 1924.
Un és un jueu ric i molt ambiciós que contracta un entrenador professional, cosa que estava prohibida a l’època. L’altre és un escocès, cristià evangèlic, que es nega a córrer, per disputar-se en diumenge, els 100 metres llisos, la prova on té més possibilitats de guanyar.
Mentre el jueu representa el futur, la recerca del triomf per damunt de tot, l’escocès és la imatge de la tradició i l’amateurisme més integral. Tanmateix, després de la mort de Coubertin el 1937, l’amateurisme va tenir els dies comptats.
En 1976 el #COI va modificar els seus estatuts i va admetre que els atletes poguessin ser recompensats econòmicament pel temps que no eren en els seus llocs de feina per poder entrenar. S’obria així la porta a la professionalització de l’esport olímpic.
A poc a poc, doncs, deixava de tenir sentit la cèlebre frase que va pronunciar Coubertin als Jocs de Londres de 1908: “Allò important no és guanyar, sinó competir”.
• • •
Missing some Tweet in this thread? You can try to
force a refresh
