Fa uns dies @beittam ens demanava si podíem fer un fil sobre l'origen de la mocadorada. És un tema recurrent quan s'acosta el 9 d'Octubre, tot i que no està gens clar, però si ens ho demanen no podem dir que no, així que allà va el fil de hui amb alguns aclariments...👇 #amanar😜
1) Primer cal recordar per als despistats que la mocadorà està formada per dos tipus de dolços: d'una banda la piuleta i el tronador (després vorem què són) i per una altra les fruites. Tots són de massapà, però la piuleta i el tronador van farcits de crema i es couen al forn...
2) ...seguint la mateixa recepta que la casca de Reis, mentres que les fruites no es couen, són una massa crua d'ametla molta, sucre, aigua i colorants. Pareix que no, però la diferència és important per a conéixer l'origen d'un i altre dolç, perquè probablement no fou el mateix.
3) Començant per les fruites, primer de tot cal recordar la llegenda que tothom coneix i sempre es repetix, segons la qual són en record de la fruita que els musulmans van oferir a Jaume I (o a la reina Violant, segons versions) quan van entrar a València el 9 d'Octubre de 1238.
4) Això, a banda de no tindre cap fonament documental, a ningú se li escapa que és inversemblant: el 9 d'Octubre ja no quedaven andalusins dins la ciutat, si en quedaven estarien famolencs després d'un any de setge, i és evident que no apreciarien massa al rei cristià conqueridor
5) Tot i això, les llegendes són interessants perquè ens informen sobre la societat que les ha inventades, i esta ens ensenya com ha considerat tradicionalment la societat valenciana a Jaume I, almenys a nivell popular: un home bo que ens va crear i al qual cal homenatjar.
6) Llegendes a banda, quin és el vertader origen de les fruites de massapà? Realment ningú no l'ha justificat encara, però anem per parts. La tradició de menjar massapà a València en festes especials és d'origen medieval, almenys de principis del segle XV, i està ben documentada.
7) La documentació municipal del XV i el XVI va plena de despeses en dolços i confits pagats pel municipi per a regalar i afalagar els visitants il·lustres: torrons blancs, citronats, pinyonades, pasta real, marçapans, que anaven en riques safates de ceràmica de Manises decorada.
8) A l'edat mitjana el sucre era molt car. Al principi venia d'Orient i el preu era estratosfèric, només amb usos medicinals i de luxe. Quan al segle XIV comença a produir-se en Occident, com ara a Sicília, Granada o València, el preu baixa. Però no se'l podia permetre qualsevol.
9) Per això els confits, elaborats amb sucre de canya, eren productes refinats que no tothom podia consumir, i eren emprats per afalagar gent il·lustre. Quan es va començar a produir a Canàries i Amèrica el preu va baixar més, i es va començar a popularitzar a poc a poc.
10) Ara bé, que els rics menjaren massapà per Sant Donís al XV no vol dir que ja tinguera forma de fruites. Això degué vindre més tard, i tot indica que el costum va vindre de fora, cosa que poca gent sap a València: el seu origen podria estar a Sicília, concretament a Palerm.
11) Allà es fa per Tots Sants un massapà més dolç anomenat "frutta martorana" o "frutta di Martora" que, com podeu vore a les imatges, és pràcticament idèntic a les nostres fruites de la mocadorada, tot i que allí encara els donen un aspecte més realista i acabat espectacular.
12) El nom els ve pel convent de Santa Maria de l'Almirall o de la Martorana on, suposadament, es van inventar les fruites per a afalagar el Papa en substitució de la fruita de l'hort, si bé això sona un poc a llegenda i no pareix que tampoc els sicilians coneguen el seu origen.
13) És possible que en algun moment indeterminat la frutta martorana arribara a València i els confiters començaren a donar-li al massapà tradicional de Sant Donís la mateixa forma. Cal investigació. Però recordeu que el contacte entre la Corona d'Aragó i Sicília fou molt estret.
14) Pel que fa a la piuleta i el tronador, tampoc està molt clar quin és l'origen però ací pareix haver més consens i l'explicació està més estesa: els haurien inventat els confiters al segle XVIII com a protesta per la prohibició de tirar coets després de la Nova Planta de 1707.
15) Certament, la piula i el tronador són dos tipus de coets pirotècnics, i ambdós estan documentats a València des d'època medieval. A més, també és cert que la relació entre la pólvora i el 9 d'Octubre està ben arrelada València des de principis del segle XV en avant.
16) Sabem que la nit anterior al 9 d'Octubre era una gran festa. S'encenien alimares en totes les torres de la ciutat i es tiraven coets des dels terrats de les cases. De fet, en 1526 es va produir un incendi que va cremar 20 cases al carrer del Trench i van morir 9 persones.
17) Per això, quan les autoritats borbòniques van prohibir la pólvora en el context de la gran repressió posterior a la guerra de Successió, com el malestar popular fou molt important pareix versemblant que els confiters donaren forma de piula i tronador a la casca tradicional.
18) Certament, la forma del tronador de massapà recorda a la d'un coet tronador. La de la piuleta no tant, ja que les piules són uns coets més fins i rectes que quan pugen al cel fan un soroll agut com el piular de les aus, d'ací el nom. Però podria ser una traca estilitzada.
19) Hi ha qui ha volgut vore connotacions sexuals en la piuleta i el tronador, ja que este últim té forma fàl·lica i la piuleta té un forat al mig. Certament no és descartable que la forma actual haja evolucionat així per eixa raó des d'unes formes originals més pirotècniques...?
20) També cal recordar que la piuleta i el tronaor es fan amb la mateixa recepta que la casca de Reixos, a la qual sempre es dona forma de corona o serp, per tant és tradicional que este dolç de massapà farcit i cuit al forn tinga formes arredonides i estilitzades com la piuleta.
21) De moment són tot especulacions i hipòtesis, unes més versemblants que altres, però ningú ha pogut provar-les fins ara. És normal, perquè les tradicions populars són difícils de documentar en els registres oficials, i només hi apareixen referències de vegades.
22) El que sí pareix clar és que el costum de menjar massapà per Sant Donís és un costum de rics, i que només es va popularitzar al segle XIX quan el sucre es va abaratir suficientment. Des de llavors va passa a ser un costum popular, i és segurament ara quan s'afig el mocador.
23) De fet, el mocador, o el fet de regalar la mocadorada a l'estimada, només es pot entendre amb l'amor romàntic propi del segle XIX, per les connotacions que té això. De manera que és poc probable que el costum siga molt més antic, malgrat els antecedents medievals explicats.
24) Però això també entra en el terreny de l'especulació versemblant basada en la lògica històrica, que algun dia algú haurà d'estudiar si volem saber la veritat. I fins ací podem explicar per ara. Només un consell: no llegiu les webs i diaris que tots els anys conten el mateix!!
• • •
Missing some Tweet in this thread? You can try to
force a refresh
Durant la Germania de València, en 1520, s’organitzà la defensa de la ciutat establint esquadrons dels gremis en diferents punts de la ciutat. Hui estarien ubicats al Tossal, l'av. de l’Oest, la plaça de l’Ajuntament, la de Tetuan i la de la Mare de Déu. Fil amb l’ordenació! 👇
“Los officis han d’estar repartits en cinch parts ab totes ses banderes en la forma següent. En lo Toçal: Perayres, Sparters, Calderés, Tintorés de seda, Blanquers, Armers, Argenters, Sucrés. Los que han de guardar la plaça dels Pellicers: Velluters, Carnicers...
Corredors de coll, Corders, Ferrers e Manyans, Flaçaders, Pellicers, Peyxcadors, Abaxadors, Aluders. Los que han de guardar lo corral de Sant Francesch: Teixidors de llana e de lli, Sabaters, Assahunadors, Vanoners, Calsaters, Fusters, Traginers, Tapiners. Almudí, Speciers.
Com hui és Sant Miquel aprofitarem per a fer difusió de tres retaules medievals valencians en els quals apareix este "sant". Pareu atenció que fem un fil d'imatges, començant per esta meravella d'autor desconegut, pintada a Itàlia al XV però relacionada amb la pintura valenciana.
En primer lloc este retaule atribuït al pintor Jaume Mateu (deixeble de Marçal de Sas, a qui s'atribuïa abans), pintat molt probablement en la primera meitat del segle XV i que prové del convent de la Puritat de València. Actualment és al Museu de Belles Arts, per compra en 2005.
Ací tenim en detall sant Miquel pintat com a cavaller derrotant al dimoni, que es representa sempre en forma de drac o serp. No l'heu de confondre amb sant Jordi matant el drac, ja que sant Miquel és un arcàngel i porta sempre ales. L'escena representa un passatge de l'Apocalipsi
Fa uns dies el @levante_emv va publicar un article sobre el genoma d'un andalusí de Sogorb que va viure al segle XI. L'article diu coses molt interessants, però algunes necessiten matisacions i aclariments. Llegiu-lo si no ho heu fet, i en fem un fil.👇levante-emv.com/sociedad/2021/…
1) En primer lloc és molt interessant perquè el genoma confirma el mateix que l'estudi dels textos fa més de quaranta anys ja venia defensant, no sense reticències: la berberització de Xarq Alandalús, perquè la majoria de la població que hi va arribar després del 711 era amazic.
2) A més, era berber tant per línia masculina com femenina, la qual cosa va en la línia (és només un cas, per descomptat) del que Pierre Guichard va defensar a la seua tesi: que les tribus no es van barrejar inicialment amb la població local, sinó que es casaven entre ells.
1) Hui és festa a bona part d’Europa, Dilluns de Pasqua, i, pandèmies a banda, és moment d’eixir a gaudir de la primavera, a jugar en colla, empinar el catxerulo i, per descomptat, a menjar-se la mona. Però quin és l'origen de la mona? És un costum només nostre? Obrim fil! 👇😉
2) La mona és el ‘brioix’, ‘panou’ o ‘pa socarrat’ tradicional de textura esponjosa amb un o diversos ous durs incrustats, a la qual generalment es dona forma de rosca, cistella o d’animal perquè són sobretot per als infants.
3) De fet, el costum per ací és que la regalen els padrins, els avis o els tios als seus fillols, nets o nebots, i antigament es posava un ou dur per cada any d’edat del xiquet/a, però això ha desaparegut i ja fa temps que hi ha tendència a reduir-ho a un únic ou per mona.