Existeix un molt mal costum en arqueologia protohistòrica, dels #Pirineus cap a baix: quan no tenim prou dades arqueològiques (cosa que no és pas infreqüent) rellegim la #Ilíada. El dia que deixem de fer això, farem millor la nostra feina.
Generacions de protohistoriadors han viscut obnubilats per la devoció malaltissa (i molt masculina i testosterònica, també convé dir-ho...) que sentien vers la imatge dels herois aqueus i troians foten-se castanyes a cor que vols a peus de les muralles d’#Ilion,
(...)
i han desenvolupat la seva recerca, moltes vegades, aplicant als jaciments arqueològics una mirada a través d’aquest prisma.
En realitat, d’aquest problema no se’ls pot culpar del tot a ells, ja que historiogràficament enfonsa les seves arrels en circumstàncies diverses,
(...)
com per exemple la conformació moderna d'un imaginari ancestral inventat pels #nacionalismes català i espanyol des del segle XIX o la pròpia i complicada història política de #Catalunya i #Espanya al llarg del segle XX.
(...)
Però això no treu que, en termes pràctics, hagi produït més vegades del que fora recomanable una reconstrucció de la #protohistòria si més no distorsionada, quan no directament, a voltes, falsa.
(...)
Ens encanta imaginar que, en la nostra protohistòria, els conflictes es dirimien a la manera d’#Homer, en combats singulars entre els respectius herois campions nacionals de cada bàndol.
Com a la primera escena de Troia, la peli, vaja: ho resolem entre tu i jo, i xip-xap!
(...)
I, en consonància amb això, s’ha arribat a afirmar que, en molts casos, “guerres” pròpiament dites no n’hi havia, llavors, a casa nostra, ni setges, i que existien armes de 1a (les dels “herois”: espases, escuts...) i de 2a (menyspreades i no utilitzades per ells...).
(...)
Però l’#arqueologia és tossuda i, si ets prou sincer amb tu mateix i mires de ser un bon professional, la cosa, finalment, no s’aguanta per enlloc.
(...)
A les terres de l’actual #Catalunya, la 1a #guerra documentada amb prou precisió està datada en contextos de la 1a edat del Ferro (VII-VI aC), a #Alcanar. Estigué prou planificada i tingué un cert caràcter de #setge.
(...)
I no es va resoldre amb cap mena de combat heroic patateru, sinó a base, sobretot, d’utilitzar tàcticament una arma essencial des de sempre a la #Mediterrània: la #fona.
(...)
Milers i milers de còdols prèviament triats, amb unes dimensions i pes concret, van volar continuadament sobre les muralles i torres de la gran residència fortificada de Sant Jaume, fins que aquesta finalment va caure.
(...)
La fona, tan menyspreada per tants protohistoriadors com una “simple arma de pastors” (ai, David...), fou en realitat una #arma sempre essencial en els exèrcits de l’antiguitat.
Potser que deixem descansar la Ilíada, que ja toca (o que la llegim millor...).
(...)