M’agradaria explicar-vos les idees lingüístiques de Chomsky, que van ser absolutament revolucionàries ara fa seixanta anys, de la forma més planera de què sóc capaç. Fil 👇
per poc que hi penseu, segur que la majoria de classes de llengua que heu fet a la vostra vida anaven dirigides a millorar o a enriquir el vostre català o castellà. A parlar-ho i escriure’l bé, a distingir expressions correctes d’expressions incorrectes, etc.
en definitiva, al que podríem anomenar ‘estil’: inculcar en els estudiants una normativa vigent. Per a aquest propòsit, la lingüística descriptiva recull paraules, frases, construccions... d’una llengua concreta, n’observa unes pautes i estableix unes convencions.
aquesta ‘prescripció’ és una tasca primordial pels lingüistes encara avui dia: què està ben dit i què no, i per què. Per entendre Chomsky podem començar canviant aquest concepte de “correcció” per un altre que es va inventar ell: el de “gramaticalitat”.
Fixeu-vos: les paraules “guatxafú” i “inenvejabilitat” són totes dues incorrectes, però no són ben bé igual d’incorrectes. La primera és cent per cent opaca; la segona, en canvi, és totalment funcional i lògica si sabem català.
Guatxafú no és interpretable dins la ment d’un catalanoparlant; invenvejabilitat sí. És “gramatical”. Chomsky redefinirà la “gramàtica” com un conjunt de regles finites que hem adquirit i que ens permeten entendre i produir un nombre potencialment infinit de frases amb sentit.
Dic ‘adquirir’ i no ‘aprendre’ perquè aquest procés es fa sense esforç i en la infància. Chomsky addueix que un nen no “estudia” per aprendre anglès o català: de fet, un nen petit escolta poquíssimes frases en comparació amb les que serà capaç de produir en només 3 o 4 anys.
Els nens “dedueixen” la gramàtica (és a dir, les regles finites de la seva llengua) de forma espectacularment ràpid i fàcil. Penseu que un adult ho tindrà molt més complicat per aprendre aquella mateixa llengua de gran.
Chomsky recuperarà una idea de Plató: l’innatisme. La facultat del llenguatge ha de ser innata a l’ésser humà: creix exponencialment amb un input (dades externes) tan mínim que hem d’estar biològicament programats per parlar.
Més encara: un nen aprendrà sense esforç qualsevol llengua que parlin els seus pares. Per tant, les llengües humanes no han de ser tan diferents en alguns aspectes. Chomsky situarà aquestes propietats comunes entre llengües sobretot en la sintaxi, i en dirà “Gramàtica Universal”.
La tasca dels lingüistes chomskians al llarg dels anys ha sigut caracteritzar aquesta Gramàtica Universal (propietats comunes entre llengües) partint de diferents paradigmes teòrics. L’últim i encara vigent es diu Programa Minimista, per si voleu buscar-ho.
La idea dels chomskians no és pas recollir pautes i hàbits d’un corpus tancat de frases (el que es feia per establir una normativa del català, del castellà, etc.), sinó poder oferir les regles formals amb què es formarien totes i cadascuna de les frases ben formades d’una llengua
Els chomskians no obvien les diferències (lèxiques, fonètiques, etc.) entre llengües, però sí que creuen que existeixen purament a un nivell superficial. Amb tot, algunes d’aquestes diferències més estructurals han rebut el nom de “paràmetres”.
Per cloure amb un exemple ben fàcil, el “paràmetre de subjecte nul”: algunes llengües estan obligades a posar el subjecte a les frases (anglès, francès), i altres llengües no hi estan obligades (català, grec). Però totes les llengües del món cauen en una de les dues categories.
I, novament, això ens dóna un enfocament diferent per entendre la varietat lingüística: depenent de en què ens fixem, llengües no emparentades històricament poden ser sospitosament semblants. Cosa de la Gramàtica Universal? Qui sap, amics, qui sap.... 😉
• • •
Missing some Tweet in this thread? You can try to
force a refresh
