1) Entenc q no és fàcil per a un periodista europeu, sobretot si viu a Madrid i es nodreix del q diuen els diaris de Madrid i, de tant en tant de la premsa catalana escrita en castellà, fer un diagnòstic encertat de les "turbulències i el cainisme de la política catalana" (sic)🔽
2) Per entendre el "cas català" s'han d tenir necessàriament en compte uns fets, q a vosaltres us semblaran obvis, però q no ho són tant pels q s'ho miren a certa distància: 1r lloc haurien de qüestionar als que parlen (encara) de minoria independentista incapaç de formar govern.
3) Encara q els reventi el fetge, la majoria absoluta independentista és inqüestionable, i tota acrobàcia que vulgui demostrar el contrari està basada en l'engany i la mala baba (deixo al marge les polèmiques sobre si algún partit indepe d'ha rajat...això ara no toca).
4) En segon lloc haurien de tenir en compte que quan parlen de "governar Cat" no estem parlant de "governar" stricto sensu, sinó de fer-ho condicionats encara pels efectes (directes o col.laterals) d'un 155 que va venir per a quedar-se, d'un boicot permanent del govern central...
5) i d'uns tribunals a l'aguait, esperant qualsevol decisió del govern o del Parlament català, per impugnar-la i tombar-la immediatament, i depurar les responsabilitats penals o administratives que tot acte que sorgeix de Catalunya porta incorporades com el pecat original.
6) No es pot parlar de "Govern de Catalunya" fins que aquest estigui fora de l'abast de l'Estat espanyol, un Estat depredador que destrossará i penalitzará sistemàticament tot allò que vingui de Cat, sigui una llei de pobresa energètica o una mesura de caràcter sanitari.
7) Per tant, s'ha de formar govern i s'ha de governar amb eficiència, per resoldre, amb eficàcia, tots els problemes que se'ns presentin, però sense perdre de vista que un govern "normal i eficient" només el tindrem quan serem capaços de desempallagar-nos de la rèmora espanyola.
8) No estaria de més també, valorar q al Parlament Cat hi ha 3 partits q tenen com a objectiu governar Catalunya, i la resta, governar-la en funció dels interesos d'Espanya, q sovint són contraris als de Cat. Per aquests partits governar Cat no és més q una etapa instrumental...
9) per aconseguir allò q realment importa... q els seus amos de Madrid conservin o assoleixin el poder espanyol. Per a ells, el q facin o deixin de fer a Cat només té valor en funció dels rèdits q poden obtenir a Espanya. I aqui és on entrem en la realitat més perversa.
10) Pels q aspiren estrictament a governar Cat seria suicida fer polítiques perjudicials per a Cat. Però pels q aspiren governar Espanya, una política q comporti cessions a Cat pot ser letal en la batalla espanyola, però fer política anticatalana dona rèdits espectaculars.
11) Un fet que s'ha pogut comprovar abastament amb el protagonisme que tenen les "propostes de neteja" sobre Catalunya que es fan i es desfan en qualsevol campanya electoral per part dels partits nacionalistes espanyols sigui quin sigui el seu color.
12) Sense tenir present això, qualsevol intent d'entendre quina es la realitat de Catalunya, està abocada al fracás. I també fracasarà qui pretengui governar-la amb normalitat i eficàcia, sense trencar les cadenes de la subordinació a un Estat embogit i adversari.
• • •
Missing some Tweet in this thread? You can try to
force a refresh
1) Vivia a Arucas (Canàries) i es deia Pino Sousa, era una nena q gairebé ningú anomenava pel seu nom, tothom la coneixia com "la hija del hojalatero q tiraron a los pozos". No podia oblidar a la seva mare, portant flors cada dia a la "tomba" del seu home i els seus fills.🔽
2) Ho feia d'amagades, pq la Guàrdia Civil no ho permetia. El pare i els germans de Pino Sousa, van ser capturats per falangistes, junt a altres veïns i després de ser torturats de forma inhumana, els van tirar a uns pous a les afores del poble, alguns encara estàven vius.
3) La mare de Pino i altres dones del poble, mai van saber quin era el pou on hi havia els cossos del seus familiars, per això tiraven flors a tots els pous. Les dones van anar morint i va quedar només la mare de Pino Sousa. Ella, cada dia, va portar flors a tots els pous.
1) Amb l'increment d'amenaces ultres a polítics i membres del govern, la dreta s'ha vist en la incòmoda tesitura de tenir q condemnar-les, i han buscat una manera de fer-ho sense molestar als q en un futur seran els seus socis de govern, ni a l'ultrada q encara els vota.🔽
2) El mètode a utilitzar és el següent: no condemnar explícitament l'acte en sí (o fer-ho asèpticament) sinó condemnar "la violencia venga de donde venga". Citar que les amenaces "en democràcia no són admissibles" i a continuació recalcar que també condemnen enèrgicament...
3) tots aquells "actes violents" q venen del altre costat, "actes violents" q poden ser per exemple tenir relacions amb Otegui, les "brutals agressions q reben els policies al Vietnam català", els "desafiaments a la sagrada constitució i a la no menys sagrada unitat d'Espanya".
1) Si és cert q a l'emèrit ja se li busca una mansió a l'alçada de la seva categoria, d'aqui 4 dies, els naturals del país q tant estima i q va esquilmar sense mesura ja podran "disfrutar de la seva grata companyia" no gaire lluny del centre operatiu dels seus negocis mafiosos.🔽
2) Suposo q tot això es concretarà quan s'hagi consensuat el "relat" sobre el qual s'edificarà l'estructura de la seva impunitat, en base a q ja ha saldat el deute amb Hisenda i q s'hagi dissenyat fins al mínim detall la inviolabilitat q l'immunitzarà de qualsevol acció judicial.
3) I tot haurà tornat a la normalitat. Fa uns dies em va sorprendre molt un article en el que el corresponsal a Madrid d'un diari alemany deia que l'escàndol de les depredacions reials tenia un aspecte positiu pq "havia obert el debat" sobre la inviolabilitat de la monarquia...
1) A mí em van ensenyar q el Codi Penal era "última ratio", i q s'havia de regir en termes "d'humanitat" fonamentalment en la proporció entre condemna i delicte comés. El Dret Romà així ho va establir, i el Codi Napoleònic ho va consagrar com a base de la Justícia moderna.🔽
2) També ens van ensenyar q a les teocràcies o als països on tenia cert predicament allò de "por la gràcia de Dios" encara hi havia jutges i legisladors q eren molt fans de mirar-se al mirall jurídic dels dèus justiciers, entitats no gaire partidàries de la proporcionalitat.
3) Els dèus i els "caudillos" eren l'exemple més sagnant de la justícia desproporcionada, els primers et podien castigar amb el "fuego eterno" si no els lloaves amb el rigor que t'exigien, i els segons et podien fotre dins d'una càmara de gas o davant un escamot d'afusellament...
1) Temps enrere vam creure cegament en la validesa d'aquest raonament: "La repressió és efectiva a curt termini, però mai surt gratis" Doncs be, estàvem equivocats. L'Estat ha practicat una repressió efectiva contra Cat durant un llarg periode de temps i l'hi ha sortit d franc 🔽
2) I no només l'hi ha sortit de franc, sinó q no hi ha cap element q ens faci sospitar que tard o d'hora hagi de pagar algun preu. Ni els "demòcrates espanyols" castiguen electoralment als promotors de la repressió, ni Europa es mou suficientment com per obligar-los a rectificar.
3) Pensar que els Tribunals Europeus puguin reparar el mal que s'ha fet als presos i als exiliats i a milers de represaliats no és cap consol, pq quan es pronunciaràn - molt probablement a favor de les víctimes de la repressió, d'aqui uns quants anys - ja hauran complert...
1) Algú amb un mínim de sentit comú pot pretendre q un cop s'arribi a un acord per formar govern, tornarà la "normalitat" a Cat? De q parlem quan parlem de "normalitat"? Potser de la "normalització" d'un 155 encobert que justifica tota acció q es pugui emprendre contra Cat?🔽
2) No, un cop s'hagi format govern no tornarà la normalitat a Cat. No només pq han guanyat "l'opció equivocada", sinó pq tot l'engranatge de l'Estat està al servei d'una "excepcionalitat permanent" q els permeti fer i desfer en funció d'interesos q ens son completament aliens.
3) En "l'excepcionalitat permanent l'Estat monopolitza la potestat de seguir decidint i recuperar la sobirania qüestionada", diu la filòsofa Marina Garcés. I es formula la pregunta clau "Qui decideix què?. L'1-O va ser l'acció col.lectiva de fer-la i de defensar-la...