1) Quan la vicepresidenta econòmica Nadia Calviño va perdre la votació per dirigir l'Eurogrup el passat 7 de juliol, de sobte alguns van obrir els ulls i es van adonar de l'escassa influència i rellevància d'Espanya en els organismes internacionals.
2) Espanya encara té pes internacional (per població i territori) però no es correspon gens aquest pes amb la influència que hauria de tenir. Dit d'una altra manera, països amb menys població i km2 gaudeixen de molta més rellevància i prestigi diplomàtic que no pas Espanya.
3) Alguns explicàvem (portem alguns anys fent-ho) de la irrellevància d'Espanya en el nou context internacional. Explicar-ho ara amb un enfilall de piulades és difícil, perquè la irrellevància i l'escassa influència d'Espanya en l'esfera internacional es deu a varis factors.
4) Un d'aquests factors és l'1-O. La manera que l'Estat (i dic Estat, no pas el govern) va intentar resoldre el conflicte (a cops de porra) va fer obrir els ulls a mig món i que aquest es plantegés si realment la transició espanyola havia estat tan exitosa com s'intentava vendre.
5) A partir d'aquí, els desencerts d'Espanya s'acumulen: Felipe VI autoconvidant-se a Davos com si fos un rei d'una monarquia àrab, The Guardian definint al ministre d'Exteriors (!) Alfonso Dastís com un "polític autoritari" al costat de Nicolás Maduro i Bashar al-Assad,
6) Josep Borrell irritat quan els mitjans internacionals li preguntaven sobre Catalunya, garrotades judicials a diversos països europeus, persecució política, "rapers" a la presó, Juan Carlos I fugit de la justícia amb milions d'euros en paradisos fiscals, una gestió de la
7) pandèmia deplorable, mitjans ancorats al segle XX, un deute públic que aquestes darreres hores ja ha arribat al 125% del PIB marcant un nou rècord històric, autoritats polítiques reclamant que el BCE perdoni 300.000 milions prestats a Espanya en un pla europeu de condonació...
8) Tot això ens porta a què Espanya cada cop pinta menys en els organismes internacionals. D'aquí que quan Borrell, responsable de la diplomàcia EU, viatja a Rússia li esmenen la plana amb CAT i que 248 eurodiputats (i 45 abstencions) votessin en contra del suplicatori a @KRLS.
9) Tothom s'atreveix amb Espanya perquè aquest és un estat dèbil que viu ancorat al segle XIX, somiant un imperi que ja no existeix i que sobreviu en l'actualitat enmig de portades de diaris delirants que amaguen un sistema polític i econòmic corromput i en descomposició.
10) És Holanda, és Rússia, és Kosovo, ara és el Marroc i demà serà qualsevol altre. Amb el dèbil tothom s'hi atreveix, sobretot si aquest ha demostrat una gran incompetència i inoperància. Per això l'eurodiputat González Pons ja va advertir:
i 11)
Joe Biden, sis mesos després de la seva victòria, ja havia mantingut converses amb 33 mandataris, però a principi de maig encara no havia despenjat el telèfon per parlar amb Pedro Sánchez. I això dóna una idea de la posició que ocupa Espanya en el nou context internacional.
PD.
Per a qui vulgui aprofundir una miqueta més en el tema d'Espanya i la seva lenta irrellevància internacional i que en el seu moment ja va fer disparar les alarmes del Real Instituto Elcano:
1) Hermanas:
Carmen Lamela: la jueza que llevó el "caso" presos políticos y Sandro Rosell, entre otros
María Luisa Lamela: interventora general del Estado y la encargada de controlar las finanzas de la Generalitat (y también del resto de territorios)
2) Hermanos:
Diego Pérez de los Cobos: responsable de la "coordinación" policial del 1-O
Francisco Pérez de los Cobos: ex TC, militante del PP y el hombre del Estado destinado al Tribunal Europeo Derechos Humanos. Su ineptitud con el inglés y el francés le cerró el acceso al TEDH
3) Familiares:
Iñigo Pérez de Herrasti: autor del ataque a Blanquerna el 11-9-2013. La Sala Segunda del TC acordó suspender ingreso en prisión impuesta por el TS. Herrasti es cuñado del ex portavoz del gobierno Iñigo Méndez de Vigo y primo del ex ministro de Defensa Pedro Morenés
1) Llegeixo alguns titulars que ja circulen de la sessió de control al govern d'avui del 12 de maig que no s'acaben d'ajustar del tot amb la realitat. I crec que els matisos són importants. El president Sánchez, responent al diputat republicà @gabrielrufian, ha dit: "por supuesto
2) este gobierno va a cumplir con su hoja de ruta de reencuentro ENTRE la sociedad catalana y la sociedad catalana con la sociedad española, no le quepa la menor duda", i no pas "este gobierno cumplirá con su hoja de ruta para el reencuentro entre la sociedad catalana y española"
3) Encara que no ho sembli, el matís és important, perquè el president Sánchez, com ja ha fet en altres ocasions, situa el marc mental en un conflicte ENTRE catalans i per això ell lluitarà "por el reencuentro". I per cert, també em sembla sorprenent que els mitjans no recullin
1) @Esquerra + @JuntsXCat. Pacte independentista bipartit que suma 65 diputats i més d’1.170.000 vots. Si hi afegim la @cupnacional ja ens aniríem als 74 diputats (quatre més que en l'anterior legislatura) i 1.360.696 vots. Però... són possibles aquests pactes? Paguen la pena?
2) Què tenen en comú la CUP, ERC i el partit liderat per @KRLS ? Poca cosa excepte l’eix nacional; per tant, si es produeix aquest pacte és per reimpulsar el procés cap a l’autodeterminació i/o un futur canvi de model de país en la forma que així decideixen els seus ciutadans.
3) Però si després d’aquesta legislatura no es produeix cap canvi significatiu pel que fa a la conflictiva relació entre Catalunya i Espanya, la pregunta serà: i per a què ha servit, aquest pacte independentista? Amb quina excusa tornaran a demanar el vot d’aquí a quatre anys?
1)
Quan sento algunes analistes dient que Pedro Sánchez no té més remei que pactar amb "indepes" i Bildu crec que no tenen en compte una variable, i és que el mateix PSOE no ho permetrà. Imaginem el següent escenari: un alcalde/president autonòmic socialista opta a la reelecció.
2) Aquest alcalde tindrà des d'ara mateix tota l'oposició acusant-lo de pertànyer a un partit "amic" d'etarres i dels que volen destruir Espanya. I enmig de tot això, unes retallades brutals i la creació de nous impostos aplicats pel govern "més progressista" de la història.
3) En aquest context, l'alcalde/president autonòmic socialista no cal ni que es presenti a la reelecció; no té res a fer. Per tant, el partit es mourà i anirà a per Sánchez, com el 2016. I l'Estat li donarà un cop de mà, a aquest PSOE-Règim '78, per tal d'enderrocar Sánchez
1) Ayuso representa el sector més "dretà" del PP (FAES, per entendre'ns) i ha arrasat a Madrid. Feijóo representa el sector més "centrista" del PP i el passat juliol va arrasar a Galícia. Dos Partits Populars, i un home a l'ull de l'huracà: Pablo Casado.
2) El PP arrasa a Madrid i a Galícia, però és últim a Catalunya, irrellevant a Euskadi (on, per cert, va anar coaligat amb Ciudadanos) i té serioses dificultats en altres territoris. Guanyar a Madrid i a Galícia no vol dir que automàticament guanyis les eleccions generals.
3) No hauríem d'oblidar que a la primera dècada del segle XXI el Partit Popular tenia molt poder territorial (comunitats autònomes i grans municipis) però era el socialista José Luis Rodríguez Zapatero qui guanyava les eleccions generals davant Mariano Rajoy (i en dues ocasions).
1) 5 de maig de 2010. El president Zapatero assegura, davant la premsa, que "no es una buena opción acelerar la reducción del déficit. Quien está equivocado es el PP sobre este asunto. Si uno hace una drástica reducción del déficit puede comprometer la recuperación".
2) 12 de maig de 2010. Zapatero, al Congrés dels Diputats, i amb cara de funeral, fa un anunci que només durarà dos minuts: "el Gobierno ha adoptado un compromiso de acelerar la reducción inicialmente prevista, asumiendo un recorte adicional de medio punto este año y otro punto
3) adicional en 2011, para pasar en dos años del 11,2% de déficit al 6%". Aquest canvi de discurs en set dies va suposar, tal i com recordava recentment l'economista basc Ignacio Marco-Gardoqui, "el mayor recorte de gasto social realizado hasta la fecha en este país [Espanya]: se