Fa uns anys, dècades, en un reportatge sobre Montecarlo vaig llegir que "els esportistes són la nova aristocràcia". Vaig trobar-ho encertat, gent inútil que exerceixen de model platònic per la gent normal. 👇
El temps ha reforçat aquesta bestiesa, la qual cosa ha permès que les opinions polítiques de futbolistes, tennistes i pilots de màquines infernals, esdevinguessin rellevants per la defensa de posicionaments que haurien de ser complexes. La futbolització de la política.
La conseqüència de tot això és el debat intens i sagnant sobre la retirada d'una estrella de la gimnàstica pels seus problemes d'ansietat davant l'èxit i el fracàs.
El debat és important, no ho nego, però que esdevingui central perquè afecta una persona que es dedica a fer salts i maniobres impossibles amb el seu cos, i no perquè afecti a un científic o un pensador -si es que en queden- trobo que diu coses molt estranyes de nosaltres.
No tinc una postura clara davant de tot això. Només que vivim en una societat post-heroica -diuen- i que només ens queden els esportistes com a exemple a seguir.
I ja no sé si això és trist, buscat, o rellevant.
Però és.
I ja no sé si això és trist, buscat, o rellevant.
Però és.
• • •
Missing some Tweet in this thread? You can try to
force a refresh
