El cas de les "armes de destrucció massiva" i la construcció falsa d'un Casus Belli ha tingut unes conseqüències terribles.
Entre elles despertar la suspicàcia dels ciutadans de la NATO davant la necessitat d'intervenir a la crisi a Ucraïna. 👇
Quan un país forma part d'una aliança militar s'espera que n'honori tal condició d'aliat.
Per tant, Espanya no pot ni deu fer alra cosa que posar les seves FFAA a disposició del Commandament de la NATO.
No entenc els polítics i els periodistes que s'exclamen. És obvi.
Altra cosa són les arrels del conflicte.
I tot el maquillatge i propaganda dels uns o dels altres.
El que ens hauríem de preguntar és: Ucraïna té un gvern elegit democràticament? Si és així què és el que vol Ucraïna? Som els seus aliats?
I actuar en conseqüència.
Han sorgit moltes veus que empenyen a la contemporització amb Rússia, i sento dir que em recorda la Europa del 38 plegant-se a Múnic.
La dissuassió, i l'amenaça de represàlies, per tal que tinguin efecte han de ser creïbles.
Per altra banda la UE està fent un paperot.
Bàsicament perquè "és un club d'estats". Ja va fer un paperot a Bòsnia, ja en va fer un altre a Síria, i un més el 2 d'octubre del 2017.
La UE, la famosa "Europa", no és ingú en el concert internacional. I en Putin ho ha fet palès.
Ni exèrcit europeu, ni política exterior conjunta, ni interessos compartits. Europa és un gran edifici de cartró-pedra ple de funcionaris milionaris i lobbistes okupes, absolutament fora del control de la seva ciutadania.
Els USA porten 15 anys demanant que els països dela UE es prenguin seriosament la seva defensa, que hi invertissin un 2% del PIB als pressupostos.
Que ells marxaven...
I guaita ara! No serà que no ens avisessin des de Washington. 🙄
Veurem com acaba tot plegat.
• • •
Missing some Tweet in this thread? You can try to
force a refresh
Ara que tinc una estoneta perduda de vint minutets us faig un enfilall sobre això de les pre-jubilacions del Parlament i les guerres intestines dels partits al voltant aquesta cosa. 👇
Viam... se me’n fot si JxC, ERC, o el sumsumcorda ha fet a, b, o c. Això és el fum que envolta el que a mi em sembla rellevant. No és més que el soroll per tal que els carallots com jo en parlem.
A mi m’interessa el silenci previ, la omertà de la rutina del sistema.
Fa poc vaig tornar a veure “Els intocables” de Brian de Palma. La peli no aguanta el temps tan bé com “El padrí”, però té un missatge colpidor: a Chicago si volies decomissar alcohol il·legal, tothom sabia on anar. Aquí és el mateix.
A risc de semblar un bufanúvols m’agradaria fer un enfilall defensant els anys del Procés.
No us espantéssiu pas, soc on era: emprenyat amb les traïcions.
Tanmateix, si no recuperem el record, ens l’escriuran les Locascios, les Albiachs, els Rufians i l’Artur Mas. I no. 👇👇👇
Durant aquells anys vaig ressuscitar a la política de carrer. Curiós, perquè ni tenia temps ni ambició personal. Però des de les consultes vaig tenir el privilegi de treballar quan podia en el moviment, que creia era, d’alliberament nacional.
Aquestes coses no surten de franc, ni familiarment ni empresarial, però la causa s’ho valia. I posant temps, esforç i quatre coses més, vaig poder viure aquell esperit patriòtic al costat de gent que ara puc dir que han esdevinguts amics. Primera cosa positiva.
Porto 13 minuts esperant que Movistar es posi al telèfon. Escoltant una cançó d'ascensor... 😡
Hi truco perquè tinc un telèfon de @Telefonica del qual no recordo el número ni el PIN.
Però com que no li dic a la màquina "de quin número em cal informació"... porto un quart d'hora sentint uns hippies cantant una cançoneta insuportable.
En aquest país tot és fals, de la legitimitat del règim, passant per la presumpció d'innocència, als informes policials, la llibertat de premsa, d’expressió o de manifestació, les inspeccions fiscals són a dit i els pressupostos una foto que mai es du a terme.
La gent del carrer som sotmesos a la dictadura del relat, creat des d’un escenari de titelles i ombres xineses que ens porten pel morro, espantant-nos amb el conflicte civil, fent-nos parlar de temes balders i polèmiques polítiques de nivell “Sálvame”.
Malauradament, les persones d’infanteria hem deixat de creure que es pugui canviar res de substancial. Si et mous cap a la política, et diran que vols robar com fan tots, des de l’emèrit fins el darrer càrrec de designació directe.
L’arribada de la IA de Microsoft a Barcelona ve acompanyada de la nota al marge que explica que el vicepresident de l’àrea de IA de la companyia de Gates és el català Jordi Ribas. I això m’ha portat a una mena d’epifania que voldria compartir amb vosaltres 👇
Desconec totalment si la catalanitat del vp de Microsoft té res a veure en la tria final de Barcelona. Coneixent les multinacionals, soc conscient que les decisions basades en les emocions i simpaties són mal rebudes pels teus pars, per tant es tractarà d’una decisió de negoci.
Tanmateix, la legió de catalans amb talent que tenim repartida per aquests mons de déu, de vegades tenen un retorn en forma de presència, inversió i visibilitat econòmica de Catalunya -gracies als seus esforços estrictament personals- Penso en ells com en una mena de nous indians
Naturalment, les concentracions de bons sous porten dinamització als serveis, i tmbé gentrificació... esclar. Però no es pot tenir tot. És allò de la manta que si et tapa el nas de la prosperitat et destapa els peus del preu dels pisos.