En aquest país tot és fals, de la legitimitat del règim, passant per la presumpció d'innocència, als informes policials, la llibertat de premsa, d’expressió o de manifestació, les inspeccions fiscals són a dit i els pressupostos una foto que mai es du a terme. 
La gent del carrer som sotmesos a la dictadura del relat, creat des d’un escenari de titelles i ombres xineses que ens porten pel morro, espantant-nos amb el conflicte civil, fent-nos parlar de temes balders i polèmiques polítiques de nivell “Sálvame”.
Malauradament, les persones d’infanteria hem deixat de creure que es pugui canviar res de substancial. Si et mous cap a la política, et diran que vols robar com fan tots, des de l’emèrit fins el darrer càrrec de designació directe.
Si opines a Twitter la bèstia que controla el discurs t’acusarà d’ hiperventilat per denunciar els incompliments dels que et van mentir en campanya, mentre els que et bloquegen l’accés als partits t’acusen de fer-ho des del sofà.
De la mateixa manera que els sindicats ja no representen als treballadors, les patronals han deixat de representar als empresaris. Igual que els líders polítics obeeixen l’agenda de les organitzacions i no els interessos dels representats.
Els funcionaris als que confiem l’administració pública ens tracten com a súbdits i no com a ciutadans que paguen impostos i estem en tot el dret de criticar-los quan no fan bé la seva feina.
La nul·la exemplaritat dels representants polítics i institucionals amb la Llei, construeix un context en el qual el tripijoc fiscal ha esdevingut norma, i qui no pot escapar a Hisenda entrega els diners a l’estat per força i mai per convenciment.
Tot put. I la insurrecció és impossible. Exhaustivament controlats pel sistema, per càmeres de seguretat, un sistema judicial arbitrari i uns cossos de seguretat incontrolables democràticament, ni serem independents ni baixarà el preu de la llum.
Sense espais reals de llibertat institucional, amb un control absolut de la mecànica del poder, a la gent només ens queda la queixa, l’escepticisme, la ironia, o -qui pugui- els excessos epicuris. Igual que als anys 60.
Per molt combatiu que jo sigui, us diré que no hi ha esperança de canvi dins d’aquest univers de cartró-pedra. Ni aquí, ni allà. I molt menys dins la Unió Europea, còmplice necessari de la podrimenta del Regne.
El relat oficial només fa que acumular les causes necessàries per la involució democràtica i nacional. I, mentrestant, seguirem pagant la festa, discutint sobre els límits de l’humor i les derrotes del Barça.
• • •
Missing some Tweet in this thread? You can try to
force a refresh
