Una tàctica que he observat sovint en el processisme:
1. Identificar correctament un dèficit d'algun poder o estament espanyol o dels no independentistes.
2. Exagerar aquest dèficit, sovint fins a extrems ridículs.
3. Situar el marc del debat en l'exageració.
Obro un fil: 👇
1. Identificar correctament un dèficit d'algun poder o estament espanyol o dels no independentistes.
2. Exagerar aquest dèficit, sovint fins a extrems ridículs.
3. Situar el marc del debat en l'exageració.
Obro un fil: 👇
Exemple 1:
1. Realitat: Espanya és una democràcia homologable a nivell europeu, però presenta unes quantes mancances.
2. Exageració: Espanya és un estat feixista.
3. Marc del debat: Campanya #SpainIsAFascistState.
1. Realitat: Espanya és una democràcia homologable a nivell europeu, però presenta unes quantes mancances.
2. Exageració: Espanya és un estat feixista.
3. Marc del debat: Campanya #SpainIsAFascistState.
Example 2:
1. Realitat: L'actuació policial en resposta als disturbis va tenir episodis de violència policial.
2. Exageració: Els disturbis van ser causats per la policia. Els manifestants es van limitar a defensar-se de la brutalitat policial.
3. Debat: Brutalitat policial.
1. Realitat: L'actuació policial en resposta als disturbis va tenir episodis de violència policial.
2. Exageració: Els disturbis van ser causats per la policia. Els manifestants es van limitar a defensar-se de la brutalitat policial.
3. Debat: Brutalitat policial.
Exemple 3:
1. Realitat: L'exhumació de Franco va representar una fita per la democràcia. Tot i així, alguns aspectes formals de l'exhumació podien haver estat millorables.
2. Exageració: Es va fer un funeral d'estat a Franco.
3. Marc debat: Espanya, estat franquista.
1. Realitat: L'exhumació de Franco va representar una fita per la democràcia. Tot i així, alguns aspectes formals de l'exhumació podien haver estat millorables.
2. Exageració: Es va fer un funeral d'estat a Franco.
3. Marc debat: Espanya, estat franquista.
I així podríem enumerar molts més exemples.
Entenc que les motivacions d'aquesta tàctica són quatre, dos de consum extern i dos de consum interns. Motius de consum extern:
1. Consum espanyol: canviar marc debat, obligant a una actitud defensiva.
2. Consum internacional: intentar empitjorar la imatge d'Espanya.
1. Consum espanyol: canviar marc debat, obligant a una actitud defensiva.
2. Consum internacional: intentar empitjorar la imatge d'Espanya.
Motius de consum intern:
3. Consum intern (indepe): cohesionar l'independentisme mostrant un enemic cruel i brutal, fent oblidar problemes propis.
4. Consum intern (comuns-dubtosos): arrastrar el centre del debat al punt mitjà entre la realitat i l'exageració processista.
3. Consum intern (indepe): cohesionar l'independentisme mostrant un enemic cruel i brutal, fent oblidar problemes propis.
4. Consum intern (comuns-dubtosos): arrastrar el centre del debat al punt mitjà entre la realitat i l'exageració processista.
Els motius de consum intern són els més importants, diria.
Òbviament, aquesta tàctica requereix d'un control mediàtic important, però el processisme disposa d'aquest control a través de mitjans públics i concertats. També hi ajuda una població acostumada a acceptar mentides, el nacionalisme, i un cert estat mental de "lluita a l'enemic".
Suposo que exemples de tècniques de propaganda semblants s'han vist en altres indrets i moments de la història.
Uns quants meu fet notar què l'ús de l'exageració no és una tàctica exclusiva del independentisme. Doncs em temo que avui el ministre Marlaska fa que us doni la raó.
Sembla que les paraules de Marlaska no estan correctament citades en aquest titular: ara.cat/media/truc-Raz…
