Semblava impossible però ha tornat a passar.
Ja sabeu com és la meva mare, de conviccions fortes. El procés fa temps que li té revolucionades les entranyes, però el que li ha accentuat encara més l'obsessió per la causa ha estat la desaparició del pare, el seu marit.
El pare va desaparèixer fa 6 mesos. El 28 de juny. I no n'hem sabut mai més res. Des de llavors, la soledat ha dut la meva mare a tenir una única passió i un únic objectiu a la vida: la independència. És talment com si el pare encara hi fos, pobret.
El cas és que, després de dos anys accidentats, crèiem que aquest Nadal seria molt més trist però també molt més tranquil. Sobretot, perquè la meva germana ja va avisar a l'octubre que no vindria.
La Sònia, l'ovella espanyolista de la família, ens va dir que no l'esperéssim, que no li convenia estar envoltada de sonats. Es troba, segons ella, en un moment molt especial de la seva vida.
"Con Óscar hemos decidido tener otro niño para que cuando crezca sean amiguitos con el de Albert, y no me conviene que me alteréis los nervios". Això li va dir a la meva mare per Whatsapp. L'Albert és l'Albert Rivera. No es coneixen.
I sí, ara ens parla en castellà. "Porque habéis politizado la lengua y a partir de ahora os hablaré en español, como lengua neutra". Va qualificar-la de llengua neutra i va acompanyar el missatge amb l'emoji del colom de la pau. Tinc la captura de pantalla per qui la vulgui.
Però en entrar avui a casa ja he vist que, encara que no hi hagués la meva germana, aquest tampoc seria un Nadal normal. I és que a la taula parada hi havia sis plats grocs amb els seus respectius tovallons grocs, quan en principi havíem de ser cinc persones.
Hi havia un plat per a la meva mare, un altre per a l'àvia Montse, per als meus dos cosins, per a mi... i un plat també al lloc que sempre ocupava el meu pare. M'he quedat petrificat.
I no cal que us digui com m'he quedat quan he vist que de la cuina en sortia la meva mare... acompanyada d'un home. Un home que em sonava, que el tenia vist a algun lloc i no sabia on. La intriga, però, ha durat poc: ella mateixa ens ha esvaït els dubtes.
"Us presento el Virgili".
A partir d'aquí, tot ha anat pel pedregar. Hi ha hagut tensió, argumentacions nervioses, frases desafortunades, i un al·legat final d'ella: "Fill meu, després de tantes desgràcies, ara necessito algú que em corregeixi la vida". I a dinar tothom.
Ens hem entaulat de mala manera i el malestar s'ha agreujat quan m'he adonat que no hi hauria escudella sinó una altra cosa que, per l'olor, em semblava identificar. La mare ha tornat a la taula amb un bol enorme i un somriure d'orella i orella.
"Au, mengem-nos-les de pressa que si són fredes no valen res". Eren crispetes. La meva mare ha fet crispetes com a dinar de Nadal. Substituint l'escudella. Crispetes. Grogues.
Això sí: de segon, pollastre rostit. L'ha posat a taula i amb una eufòria inusitada ha exclamat que ella no havia mort el llop "però sí el pollastrot dels fatxes, ben mort i rostit". Les petites independències quotidianes de la meva mare, què vols fer-hi.
Ha sigut un dels dinars més tristos que recordo. Amb "Neules de la Llibertat" de postres (com qualsevol altra neula, però més cara), una ratafia imbevible del 1714 (no d'homenatge a aquell any, sinó d'aquell any) i un Virgili desencadenat que s'ho permetia tot.
A la meva àvia li ha preguntat si de jove havia "tastat sexualment" Pompeu Fabra (que no era ni de la seva època!) i a mi m'ha arribat a voler corregir el concepte "a rey muerto, rey puesto" que li he cridat a la meva mare en plena exaltació. Gairebé arribem a les mans.
He aprofitat un moment en què parlaven de classes mitjanes per anar al lavabo. Pel camí, he vist el pessebre que ha fet la mare aquest any. Només us diré que el caganer caga logos d'Esquerra. Logos d'Esquerra pintats a les caques. Dibuixats manualment per ella.
Abans d'entrar al lavabo, però, amb la mà ja al pom, un so m'ha frenat. Se sentia un sorollet que venia del quarto del costat. He posat l'orella a la porta i després he intentat obrir-la, però no podia.
No estava tancada amb clau, era més aviat com si alguna cosa col·locada a la porta impedís que pogués obrir-la bé. He començat a fer força, i més força, i més força. Fins que, molt de mica en mica, ha començat a obrir-se.
Llavors me n'he adonat. La porta no podia obrir-se perquè l'habitació estava absolutament plena de marxandatge d'Òmnium, una muntanya de dos metres que ho col·lapsava tot. Hi havia milers de productes, no us exagero. Un infern groc.
La meva mare ho havia comprat tot i ho havia fet per triplicat, convertint aquella habitació en un gran Magatzem per la Llibertat, que mai se sap quan pots necessitar un termos lliure.
Hi he entrat com he pogut, a risc de morir esclafat, i he intentat accedir al nucli de la muntanya, a l'origen del soroll, que sentit de prop era com un gemec ofegat. I entre dessuadores i neons, entre llibres i urnes, finalment he tocat alguna cosa. Alguna cosa humana.
Sí, era una mà. I sí, era la del meu pare. El meu pare era allà dins, i era viu.
Va quedar-hi atrapat el 28 de juny. I, segons ens ha explicat després, s'ha estat alimentant durant tot aquest temps a base d'aigua i galetes amb forma de llaç groc de l'ANC Martorelles que, evidentment, també eren allà emmagatzemades per si mai algú hi quedava atrapat.
Ha estat l'alegria de la meva vida, no cal que us digui. Una sorpresa inesperada, el millor regal de Nadal. (A la meva mare, com a regal, li va fer més il·lusió el llibre de Jordi Pina, però immediatament després a la classificació ja ve la reaparició del seu marit).
S'ha posat tan contenta que ni recordava que el Virgili encara era allà de cos present, pobre home, vivint tota l'escena en directe i repassant mentalment tots els sinònims de la paraula resignació.
Però ella ha ventilat ràpid el problema comunicant a la família que "no ens havíem de preocupar, que lo del Virgili era simbòlic, que a Catalunya les coses es fan simbòlicament", i que el seu amor de veritat és el Manel. Que el Virgili és un bon amic i prou.
Els pares s'han abraçat i el Virgili ha semblat que acceptava la realitat amb prou bona cara. Tant, que s'ha quedat de bon grat a fer la sobretaula amb nosaltres, aprofitant que tots érem abastament purs.
Mentre tots brindàvem amb un suc Bonpreu i per fi fruïa la felicitat als nostres cors, al grup familiar de Whatsapp hem rebut un missatge de la meva germana:
"Lo he estado pensando y creo que papá se fugó a Bruselas con los vuestros. No me extrañaría, algo habrá hecho y debe de tener miedo a la justicia. Lástima, porque no podrá conocer a su nueva nieta, Inés. Nacerá en julio. Feliz Navidad." ⚫️
