Thread by @fotemcanya

Tots els que tenim fills sempre els veiem igual… fins que algú ens diu : com ha crescut el teu fill! I aleshores mires fotos de dos anys enrera i prens consciència. Dons això mateix passa en el procès que ens portarà a la República (és un camí inexorable). Ha crescut. 👇🏼👇🏼 (fil)

Dependrà de nosaltres la velocitat. Així ho veig.
Fa poc menys de dos anys hi havien dos bàndols molt definits i UNITS. Una Ñ liderada pel R78 on Estat i Gobierno eren tot un de la mà del PP que representava i executava a la monarquia, la GC i la judicatura.

D’altra banda el poble català unit política i socialment a les institucions i al carrer. I com es veia a Europa? Un afer intern… un “ja s’ho faran”. Fins que parem el país al octubre del 2017… Aquell dia Europa sap que pot tenir un problema. I no menor.

A partir d’allà ja sabem el que passa, el 155, eleccions 21D que tornem a guanyar i caiguda de Rajoy. Allà comença un nou moment… i al famòs cap de setmana a Doñana la Merkel li dona les instruccions a Pedro Sánchez: “sit and talk”

A partir d’aquí l’escenari en la meva opinió es torna polièdric i deixa de ser binari (Esp-Cat). A Esp la unitat es trenca: per una banda PSOE (amb dos faccions: Sanchistas i Barones), i per altra banda l’estat (amb monarquia, GC i judicatura).

A Catalunya la unitat es trenca: si bé aparentement l’objectiu es comú (independència) el com fer-ho ja no. I el carrer que anem a batzegades en funció de les movitizacions organitazdes per CDR, Tsunami, Omnium, ANC, etc etc.

I de cop i volta aquí tenim: un ERC genuí que vol l’independència clarament, un ERC a Madrid entestat en caure bé i fer el ganso i unes lluites internes entre faccions d’Aragonés i faccions de Roger Torrent per liderar el partit.

I no està gaire millor JxC amb els satèlits de PDCAT i similars que van pels mètodes de caure bé a Madrid i del peix al cove. I els ents tipus CDR, Tsunami i demès…. Desapareguts.

I nosaltres, la gent en estat de SEDACIÓ.
I en tot aquest sidral polièdric apareix un nou actor que ha près una participació activa: Europa. No voliem que participès? Ja ho tenim. Europa només entèn la solució dels conflictes amb negociació i al final… donant la veu al poble.

Marc mental democràtic s’en diu.
O sigui fins ara qui s’ha sortit amb la seva?: Europa (ja té el sit and talk) i Catalunya (ja hem internacionalitzat el problema). Qui ha perdut? Ñ. Ja no és un afern intern com volien.

I ara què? Per una banda Europa i diferents organismes europeus seguiran donant revolcades de tota mena des del punt de vista jurídic i de DDHH a Ñ. (Ñ-estat seguirà en modus testosterona enlloc de modus neurona)

I això que que ens provoca alegries efímeres, algú les va guardant a mode de llibret per arribat al moment treure-les totes de cop amb l’argument que en @KoldoPereda ha explicat algún cop de la Causa Justa. D’altra banda a Ñ, això ni ha començat.

El deep state anirà per PS costi el que costi. Preparem-nos a veure-ho. La judicatura té una altre agenda diferent a la que marca Europa (l’agenda d’Europa l’executa PS que es més dòcil que PP-estado).
I la gent? I nosaltres? Sedats…. Com deia ahir @CNICatalunya… narcotitzats.

Estem expectants a una mesa de negociació que, o em sorpren molt, o no assolirà l’objectiu principal que és com a mínim un referendum binari d’independència.

I aquest travessia del sit & talk, convertit en un dragon khan de sensacions entre el que diu un tribunal, el que diu un altre, el TJUE, la JEC, etc etc. Tot és soroll que ens estaborneix… hem passat de jugar el partit a pujar a la graderia a veure el partit.

I què serà lo proper? Intueixo que seguirem messos estabornits. I pel camí tindrem alegries i patacades (fonamentalment d’accions de l’estat). I algú (no sé qui) haurà de tornar a reactivar a la gent. El tema és que aquesta reactivació els hi preocupa als nostres partits.

I perquè? Intueixo que la propera vegada que prenem els carrers no serà per reclamar res a Ñ. Serà la possada en pràctica del molt repetit per tots nosaltres “US PASSAREM PER SOBRE”. Les nostres aspiracions les dirigirem als nostres polítics… I aquell dia serà el dia.

I més val que arribi. Perque si d’una cosa estic segur és que el marc autonomista mai tornarà. O ho fem (que estic convençut que ho farem) o ens esclafaran per sempre.

I acabo amb una pregunta que torna al primer tweet del fil. Ha crescut el nen o no? Dons ara fa falta que li donem formació, valors, educació i el preparem bé perque d’aquí poc marxa de casa i s’ha de valdre sol. Bon divendres!