Un dels seus secrets era obligar-me a contestar-li en castellà als entrenaments del barça "porque así aprendres a disciplinarte". Sortia de molts entrenaments plorant, tenia 15 anyets. Potser ha arribat l'hora de fer-te un fil, ara que em llegeix més gent que a tu, psicòpata.
Era cadet de primer any, segon any al Barça. L'any anterior havíem estat campions d'Espanya contra el Madrid a la final a Tudela. L'entrenador m'havia assegut per felicitar-me al bus de tornada. El segon any, en canvi, va ser un infern des del primer dia.
Tot va començar un partit al Picadero; vaig fer uns bons números, però la darrera jugada se'm va escapar la pilota en un contraatac. Havíem guanyat de 40, com gairebé sempre, però només entrar al vestidor, crits i crits com un energumen. Humiliació com a norma.
"Tienes las manos de mantequilla, qué vergüenza." Vaig gosar deixar de mirar-lo als ulls m'entre m'esbroncava i començar a deslligar-me els cordons mentre em cridava, i llavors va esclatar: "eres un chulo de mierda, ya me lo habían dicho". 15 anys.
A partir d'aquí, cada tarda humiliacions. Per cert, parèntesi: al vostre estimat Barça, jo havia vist entrenadors llançant les claus a un jugador del Júnior i ordenant-li que les anés a buscar com un gos. Disciplina militar, competitivitat a sac.
Llavors venien la historieta que allà a la cantera no es deixa que ningú deixi d'estudiar, que és la prioritat, blabla. I uns ous. Amb 15 anys ja teníem xavals allà que estaven tota la santa tarda tirant triples i que havien deixat els estudis per impossibles. Dit això:
Cada entrenament era una mica més infern que l'anterior. Vaig passar de tenir un paper de tirar del carro a amagar-me, no voler rebre pilotes, fallar-ho tot... Fins i tot em va canviar la mecànica de tir, cosa que encara em va desanimar més. Portava molt temps tirant igual.
Al darrer trimestre de la temporada va ser quan em van fotre al carrer. En un entrenament a la Mar Bella em va dir per enèsima vegada que li contestés en castellà. Ho feia per humilliar-me, perquè va veure que anava amb una estelada i un pedaç d'Specials a la jaqueta.
En realitat, no crec ni que fos especialment espanyolista. Era, senzillament, que sabia què havia de dir a algú per demostrar qui manava allà. Quan en aquest entrenament m'hi vaig negar, es va posar com una moto i em va manar fer sprints a crits. Suposo que mai li havien dit no.
Tot el pavelló de la Mar Bella es va girar i ho va veure. Compartíem pista diferents categories i les grades eren plenes de pares. Per sort, el meu germà hi era i va poder veure com em tractava, perquè la temptació a casa hauria pogut ser pensar que jo l'havia liat.
Quan enlloc de posar-me a fer sprints, em vaig posar a trotar, em va llençar la pilota, absolutament fora de sí. Em vaig treure la samarreta i la vaig llençar. Vaig anar cap a la dutxa sabent que un dels somnis de casa s'havia acabat.
Evidentment, amb el temps li he donat les gràcies. Malgrat haver-me traumatitzat tant temps, gràcies a haver deixat aquella competició gris -recordo els companys d'equip somrient quan m'humiliava, no podien fer massa més- he pogut moltes coses més edificants q patir en una pista.
No m'agraden els linxaments per internet. No crec que aquest senyor llegeixi això, però espero que serveixi com a prova de 1) l'esport d'alta competició és indigència humana 2) els entrenadors han de ser, sobretot, educadors, i ser conscients de l'empremta que deixen.
Per la resta, cap rencor. No crec ni que sigui mala persona. No sé com van tractar-lo a ell quan entrenava. No sé si creia que era un bon mètode. No dubto q altres el considerin un gran tipus. I li desitjo el millor a ell i als seus. No saber perdonar és un luxe de gent petita.
