1) La 66ena edició del concurs @mariacanals_bcn finalitza avui amb el lliurament de premis al Saló de Cent de @bcn_ajuntament. En aquesta edició, el primer premi se l'ha endut el georgià de 20 anys Sandro Gegechkori, seguit pel xinès Ziming Ren i el portuguès Rafael Kyrychenko.
2) Per a molts joves -i no tan joves- Maria Canals (1914-2010) és només el nom d'un concurs de música clàssica que se celebra cada any a Barcelona i que treu una colla de pianos de cua al mig del carrer per a qui vulgui tocar-los. I sí, Maria Canals és un concurs de música, es fa
3) a BCN, hi participen joves estudiants d'arreu del món, i treuen els pianos al mig del carrer. Però Maria Canals és molt més que una marca; és un referent de la música i la pedagogia, i sobretot un projecte cultural d'abast internacional creat del no res i enmig d'una dictadura
4) Tot això arrenca l'any 1948 quan Maria Canals funda l'Acadèmia de Música Ars Nova, situada en un entresòl de la Gran Via de les Corts Catalanes, just damunt on després s'hi instal·laria l'antiga llibreria Ona. L'Ars Nova neix, en paraules de Canals, "perquè els nens i nenes de
5) Barcelona tinguessin un espai on estudiar música i per unes hores s'oblidessin de la precarietat en la que vivien”. Després de l'Acadèmia, arriba el concurs. L'any 1954, junt amb el seu marit, el periodista Rossend Llates, creen un concurs que portarà el nom de la fundadora.
6) Amb el temps, el concurs Maria Canals esdevindrà un referent internacional i quedarà lligat per sempre més a la ciutat de Barcelona. El concurs serà guanyat en tres ocasions per pianistes catalans: Miquel Farré (1954), Leonora Milà (1966) i José Enrique Bagaría (2006).
7) Coautora de varis llibres (destaca una biografia de Beethoven), distingida amb la Creu Sant Jordi i Chevalier de l’Ordre des Arts et des Lettres i referent pedagògic, com deia la periodista Ana Maria Dávila, “sin Canals, la historia de la música moderna catalana sería otra”.
8) Faig un salt endavant i em situo ara a final de la dècada dels 90. La meva primera col·laboració al diari AVUI va ser -volgudament- una entrevista a Maria Canals. Es va publicar el maig de 1999 a la revista de diumenge, i aquest en va ser el resultat:
9) Uns anys més tard, concretament el 2007, vaig haver de deixar el periodisme actiu durant una temporada per motius personals. Doncs bé, em vaig acomiadar dels amics de l'Avui amb... una nova entrevista a Maria Canals! Una manera de tancar un cercle personal i professional.
10) Crec que va ser la darrera entrevista pública que va concedir. Va ser un moment professional i personal molt emotiu que potser llegint les entrevistes a Maria Canals (i el seu context final) podreu descobrir...
i 11)
Aquest fil no té cap cap més intenció que recordar a la gran pedagoga Maria Canals, un personatge únic que en una dictadura i repressió brutal va ser capaç de crear una acadèmia de música i un concurs que portaria el nom de Barcelona arreu del món.
Sempre al cor, Remei!❤️
• • •
Missing some Tweet in this thread? You can try to
force a refresh
1) Albert Rivera ha estat un dels polítics més sobrevalorats del nostre país. Ni coherència, ni intel·ligència, ni empatia, ni encara menys visió estratègica. Un bluf que durant uns anys ha ocupat hores i pàgines als mitjans que el presentaven com un estadista quan en realitat és
2) un populista aprenent d'Alejandro Lerroux. Rivera es despertava socialdemòcrata, dinava liberal, feia el cafè conservador i se n'anava a dormir amb VOX. Un partit de frikis i violents emparat per l’Íbex35 i certs "intel·lectuals" que s'autoproclamaven "d'esquerres", rabiosos
3) amb l'alcalde Pasqual Maragall a qui acusaven de traïdor per haver pactat amb el "nacionalisme" quan es van crear els tripartits amb ERC. Rivera no ha aportat absolutament res ni a la societat catalana ni a l’espanyola. El seu partit, Ciudadanos, no sabies si era de dretes o
1) Dos tòtems del periodisme unionista com Fernando Ónega i José Antonio Zarzalejos ja escrivien el passat 21 d'octubre uns articles impregnats de derrotisme demostrant el desastre que "regna" a Espanya i que les coses no van bé. Aquests darrers dies n'hem tingut més exemples.
2) Tots aquests articles d'opinió (i algun d'informació) que s'han publicat recentment tenen en comú tres titulars: Espanya rebrà fortes garrotades judicials provinents d'EU, l'indult és una derrota en tota regla de l'Estat, i el president @KRLS tornarà relativament aviat.
3) Es podria dir que el derrotisme s'ha instal·lat des de fa temps a la corte y villa i que alguns ja han començat a obrir els ulls a la realitat. I si no, aquí en tenim un dels millors exemples, la recent entrevista a la ministra d'Economia, Nadia Calviño, que deia el següent:
1) Colón (1a parte)
Domingo 10 febrero 2019. Demostración de fuerza de Partido Popular, Ciudadanos y Vox en el centro de Madrid para defender la unidad de España, pedir elecciones inmediatas y protestar contra la "política de diálogo" de Pedro Sánchez con el Gobierno de Cataluña.
2) Resultado de la manifestación de Colón unos meses después:
-El Partido Popular obtiene los peores resultados de su historia en las elecciones del 28 abril de 2019: 66 diputados (de 137) y pierde unos cuatro millones de votos respecto a las anteriores elecciones generales
3) -Ciudadanos y Manuel Valls, que también participó en la manifestación de Colón, obtienen solo 6 concejales en las elecciones municipales de Barcelona
-El presidente Macron advierte a Albert Rivera que no acepta ambigüedades con Vox y amenaza con romper la "cooperación" en EU
1) Recapitulem i situem-nos al diumenge 10 de novembre de 2019 i així potser entendrem una mica millor tot el que està passant ara. El 10N se celebren eleccions generals, i tot i guanyar-les el PSOE, els resultats han estat força mediocres. Pedro Sánchez és un cadàver polític.
2) El CIS augurava gairebé 150 diputats al PSOE, i no només no s’hi acosta sinó que encara perd terreny respecte a les eleccions del 28 d’abril del mateix any: de 123 diputats (28 abril) a 120 (10 novembre). I clar, comencen les especulacions i el soroll de sabres dins del partit
3) La vella guàrdia li té ganes, a Sánchez, no el pot ni veure. Va guanyar en unes primàries a la candidata oficial, Susana Díaz, tot i el suport que "la sultana" va rebre dels aparells del partit, i a sobre va fer fora Rajoy en una moció de censura amb el suport dels indepes!
1) Recordo un sopar que vam anomenar el dels "12 apòstols" celebrat el febrer de 2020, just unes setmanes abans del confinament, que una persona prou rellevant va deixar anar aquesta afirmació: "la cuestión es saber si Felipe VI está por encima de las altas instancias judiciales
2) (TC, TS, AN) o bien por debajo. En el caso que esté por encima la solución es bastante fácil, ya que los altos representantes judiciales podrían argumentar que cumplían órdenes. En el caso que Felipe VI esté por debajo, la cosa se complica".
3) Qui està per damunt, el rei o l'alta judicatura?
Continuem. Avui, l'actual president del TS, Carlos Lesmes, ha dit que “un indulto, cuando no hay concordia, es difícil de aceptar”.
Recordeu aquesta afirmació de Carlos Lesmes i ara fem un salt enrere, cap al setembre de 2020
1) Manuel Valls va ser l'escollit del Grupo Godó i per això va ser entrevistat desenes de vegades; l'esperança blanca de l'unionisme; el polític que els "analistes" asseguraven que "segons totes les enquestes internes serà el proper alcalde de Barcelona sense cap mena de dubte";
2) l'home que va venir a redimir-nos dels nostres pecats provincians i menjava xurros al carrer Petritxol; el que va idear una "magnífica" campanya electoral basada en una rajola; el sutil, llest i fi "estratega" que va participar a la manifestació de Colón amb l'extrema dreta;
3) qui va enredar a algunes grans fortunes de Barcelona perquè li paguessin un sou mensual "per la seva dedicació a la ciutat"; l'home que va prometre una llista municipal de grans prohoms i gestors i va acabar amb Eva Parera i Celestino Corbacho;