Thread by @Savallsblog

La finestra de Overton, que ja hem comentat, funciona movent el focus de interès de la opinió pública mitjançant la propaganda de la opinió publicada
Es basa en “del que trio parlar” i “com qualifico moralment, o política el que parlo”, per tal que acceptem un marc mental👇

Després del 3 d’octubre del 2017, i sota la premissa del “defenderla y no enmendarla” y “la democracia española pagará el precio de imagen que sea necesario”, l’estat recolzat en tots els mitjans tradicionals va endegar la campanya de divisió i aïllament del independentisme.

La primera fase va ser dividir el concepte “un sol poble”. Els resultats hipertrofiats de C's a Catalunya -votats pels espanyols que viuen a Catalunya de manera reactiva- els va legitimar a la tàctica de “muntar pollastres”, atacant el concepte “tieta-llaços” sovint violentament.

D’aquesta manera es posava la base del “no son mayoría”, “los buenos catalanes no quieren esta tensión”, sorgit del discurs de Felip VI, que en el seu discurs del 3-O ja dividia Catalunya entre “buenos leales y malos desleales”.

Aquest és el discurs dels partits espanyols, que difereixen en la magnitut del càstig que mereix l’independentisme, però coincideixen a assenyalar que no és un problema espanyol sinó “entre catalanes”, de “convivencia” diuen. El marc mental Milòsevic, un territori i dues nacions

Després de vendre la divisió dels catalans, amb ajut inestimable de la equidistància dels comuns, premiats per l’estat amb la alcaldia de Barcelona. Van passar a dividir als partits.

Mai sabrem les promeses fetes o les reunions de despatx. Però sembla clar si ho mirem que han passat dos anys en els que els missatges des de Madrid han aprofitat la evident separació tàctica dels interessos electorals i de supervivència de ERC, PDCAT i CUP.

Els partits han picat l’ham. No sabem en quin grau han pesat les amenaces i en quin altre les promeses de poder fer els masovers de la colònia. No sabem els deutes bancaris, ni els preus de les cadires. Però la batussa entre partits no ha caigut del cel. Segur.

Ara la tàctica dels que mouen la finestra de Overton és dividir el independentisme entre radicals violents i bons independentistes folklòrics.

L’objectiu és destruir-nos enfrontant-nos els uns amb els altres en el fals debat de la violència. I el paper dels mitjans convencionals és clau: ningú amb veu als mitjans contravindrà la idea que els aldarulls són “violència que no es pot permetre”.

Respecto tant l’ús de la violència que sóc una persona eminentment pacífica. Però els intents de estigmatitzar els aldarulls com a Kale Borroka, Siria, o producte de “elements anti-sistema estrangers”, obra la porta a l’estat de excepció. Cal denunciar-ho:

1 Era el compliment de un mandat democràtic sorgit de un programa electoral, no era sedició.
2 Era destinar recursos públics al compliment del programa de govern, no era malversació.
3 Era llibertat de expressió, no utilització del espai públic que hauria de ser neutral

4 Era mobilització popular, no terrorisme
5 És autodefensa davant la brutalitat policial, no és violència organitzada jeràrquicament.
6 Són els fills del 1-O, no són anti-sistemes vinguts del no-res.

7 La cosa va de independència, la cosa no va de qualsevol altra cosa que no sigui independència.
8 No hi ha equidistància possible, o estàs amb els oprimits o estàs amb el repressor.

Aneu amb compte amb el relat que compreu. Són experts en fer creure el que volen.
Van convèncer tothom 35 anys que vivíem en democràcia, que teníem auto-govern i que la transició va ser exemplar.
Fins i tot que el Dictador era un entranyable avi que cuidava de todos los españoles