Thread by @ictlogist

Els legislatius s'estan convertint en espais per fer escarafalls, laments i invectives.
Es confon la funció de control del govern amb enfonsar el govern.
Controlar el govern vol dir vetllar perquè faci allò que se li ha encarregat. Però la realitat és lluny d'aquí.
/1

Controlar pressuposa
* una diagnosi de la realitat
* conèixer quines eines tenen els governs al seu abast
* empoderar-los amb les eines apropiades (pressupost, marc normatiu)
* fer-li un encàrrec
* avaluar com s'ha dut a terme l'encàrrec
/2

El que solem veure, en canvi, és
* no saber què està passant
* no tenir ni idea de com funciona l'executiu
* pensar que la solució apareixerà per art de màgia
* queixar-se que el govern no ha fet no sabem ben bé què
* denunciar-ho a mitjans i xarxes
/3

Semblaria que la feina de molts diputats i regidors --parlo en general i cap àmbit territorial en particular-- és esquinçar-se les vestidures i qué desastre qué mal todo.
Però, senyories, que el sobirà és el poble a través dels seus representants, no els governs, que executen!
/4

Aquest és un mal atàvic de la democràcia espanyola i de moltes democràcies del món, especialment aquelles on qui mana és el partit per sobre de tot, per sobre del representant electe.
Però la COVID-19 ho ha posat en la més crua perspectiva.
/5

El nombre normatives aprovades els darrers 8 mesos en relació a la COVID19 a iniciativa dels propis càrrecs electes és esfereïdorament baixa.
I si sembla lògic que siguin els executius qui impulsin l'activitat parlamentària, perquè saben què necessiten, aquest és el problema.
/6

Que les cambres de representació desconeixen sovint els mínims rudiments de gestió pública.
I així aproven lleis impossibles d'aplicar.
O així deixen d'aprovar lleis urgents d'implementar.
I la relació executiu-legislatiu deixa de ser de col·laboració dins el control mutu.
/7

La lleialtat institucional es confronta amb el partidisme i esdevé deslleialtat.
I llavors esdevé una relació de confrontació, a veure qui pot més, si l'executiu o el legislatiu.
I ho pateix qui pot menys: la ciutadania.

I així no podem anar.

/8

No és cap paradoxa que a la societat civil estigui passant el mateix.
En els darrers mesos hi ha hagut iniciatives de reformar l'accés a l'habitatge, la mobilitat urbana o l'educació.
Han vingut de plataformes poc o gens institucionalitzades, representant-se a sí mateixes
/9

L'esglai de sindicats i associacions ha estat generalitzat.
Es nega a aquests espais informals la legitimitat de fer propostes i se'n busquen motius obscurs.
Però no hi ha contraproposta. No hi ha debat d'arguments.
Curiosament, aquestes plataformes solen ser de soca-rel.
/10

De nou, com passa a l'àmbit de la política institucional, els representants institucionals de la societat civil han sovint assumit el rol de denunciar sense proposar, el rol de tenir veu sense preocupar-se de farcir-la de contingut a base de diagnosticar i deliberar.
/11

La política - i política és el que es fa a parlaments, plens municipals, sindicats, associacions, oenagés, a més de governs, plataformes i taules de bar - ha de ser propositiva.
Només proposar garanteix que s'han fet els deures.
/12

I els deures no són altres que
* diagnosticar
* deliberar entre els actors implicats
* negociar alternatives en relació amb els recursos i les finalitats
* prendre una decisió
* identificar com s'avaluarà

/13

En 28 mesos que duc al Govern jo només he avançat quan la crítica era constructiva.
Quan hem debatut sobre la participació que no incorpora la visió de gènere o de discapacitat acaba essent pitjor i perquè.
Quan m'han ajudat a veure les debilitats del vot electrònic i perquè.
/14

Quan hem explorat plegats les limitacions de la democràcia deliberativa i participativa i quines vies hi havia per avançar i perquè.
Quan hem col·laborat per veure els moltíssims riscos de contraposar el dret a la vida i la salut amb el dret a votar i com avançar i perquè.
/15

Però, ja em perdonareu, trobar l'opinió pública curulla de així no i així tampoc i així de cap manera sense motivació aparent, sense fonamentar, no m'ajuda.
Al contrari, em reclou en les meves pròpies idees i només tinc incentius de prémer gas sense mirar enrere.
/16

O ens ajudem entre tots, o això se'n va a la merda.
I sí, la crítica que faig aquí és extrapolable a tot arreu.
Però permeteu-me que, per un dia, m'ho miri des del meu punt de vista.
La crítica constructiva suma.
La crítica destructiva és mandrosa. I resta.
/i 17