El pobladet de la Ferradura d’#Ulldecona és una cucada. És una mena de vaixell estret i antic, ancorat eternament al damunt d’un sortint de la part sud de la serra del #Montsià, a les terres del #Sénia. Des de l’aire, n’hi ha pocs de tan fotogènics.
(Séniaphil... 🧵🪡🧶👇)
Es va construir en alçada, com era habitual durant el període (primera edat del ferro 800-600, pre-ibèric), per raons òbviament defensives i de control visual de l’entorn. Un entorn, val a dir-ho, meravellós: la foia d’Ulldecona.
Un entorn d’una qualitat paisatgística, per altra banda, encara ara extraordinària,🔝, malgrat les intenses agressions que avui dia està patint (i, desgraciadament, molt a tocar del jaciment, per cert...).
És menut, menut, menut; uns 400 mq, només. Tan sols té
11 espais, en bateria. No sembla que cada espai fos una casa, per a famílies diferents. Més aviat sembla que el conjunt de la Ferradura fou dissenyat, tota ella, com una mena de casa, maset, llogaret o destacament.
Des de bon principi sembla que ja va ser pensat per a que hi visqués molt poca gent. El seu objectiu era controlar una àrea estratègica, un encreuament vital de camins, i per vigilar i, arribat el cas, avisar més cap al sud a la resta de la població si s’albirava un perill,
amb molt poca gent n’hi havia prou. Alguns dels 11 àmbits segur que van fer d’espais domèstics, on escalfar-se a recer del foc a terra, descansar-hi, dormir, menjar... però la gran majoria eren magatzems i quadres.
La Ferradura es troba situada en el punt d'intersecció de dues vies especialment importants. D’una banda, l'ampli i llarg camí que dibuixa la foia d'Ulldecona en sentit nord-sud i que comunica l'àrea de la desembocadura de l'#Ebre, al nord,
amb la plana de #Vinaròs, al sud. I de l'altra, la via que travessa obliquament el sud de la serra del Montsià i que comunica la foia amb la costa, passant, estratègicament, a tocar dels assentaments coetanis de Sant Jaume i de la Moleta. Rutes, per altra banda, ancestrals...
Les darreres propostes d’interpretació del jaciment defensen que la Ferradura no va ser mai un nucli independent i autònom, sinó que hauria format part d’una entitat político-territorial que ha rebut la denominació de Complex Sant Jaume (#CSJ), i
en la qual s’integrarien també els assentaments de la Moleta del Remei (on hi viuria la major part de la població), la Cogula, el Castell d’Ulldecona i Sant Jaume (residència del cabdill local i centre polític).
En aquest marc, les funcions de la Ferradura són estratègicament essencials, ja que des d’ella es controlarien els accessos des del nord al petit territori que aquesta comunitat posseiria a l’àrea de la desembocadura del riu Sénia.
Com la resta de nuclis del CSJ, cap a principis del segle VI aC la Ferradura és objecte d’un potent atac, en el marc d’una guerra, i és incendiada i abandonada. No va tornar ser ocupada mai més.
...vostè, és alcaldessa d’una ciutat costanera catalana. I té un projecte, que és construir coses, edificis, coses, edificis, coses. En uns terrenys que té per allà, per la vila...
(phil⬇️⬇️⬇️. Ho sento: és llarg. Molt llarg. Absteniu-vos impacients...)
Doncs bé: vostè vol fer això, peeeeeerò, ves per on...
Més encara: aquestes coses romanes no només hi són i, per tant (com a bona alcaldessa catalana de dretes que ets), et molesten, són un fucking problema ja d’entrada, per defecte, pel simple fet d’existir, de ser pedres velles, sinó que, a més resulta que:
El patrimoni protohistòric d'aquestes altres nacions, tot i ser extraordinari és, al costat del nostre, de putxinel·lis. I, malgrat això, ells l’han sabut convertir intel·ligentment en un actiu cultural i econòmic (òbviament,
sumant-lo a la resta del seu #heritage d’altres èpoques) mentre que nosaltres, sempre capaços de les majors de les proeses, l’hem sabut convertir (no era pas fàcil, atenent a la qualitat del que tenim entre mans...) i el vivim com un problema.
Existeix un molt mal costum en arqueologia protohistòrica, dels #Pirineus cap a baix: quan no tenim prou dades arqueològiques (cosa que no és pas infreqüent) rellegim la #Ilíada. El dia que deixem de fer això, farem millor la nostra feina.
Generacions de protohistoriadors han viscut obnubilats per la devoció malaltissa (i molt masculina i testosterònica, també convé dir-ho...) que sentien vers la imatge dels herois aqueus i troians foten-se castanyes a cor que vols a peus de les muralles d’#Ilion,
(...)
i han desenvolupat la seva recerca, moltes vegades, aplicant als jaciments arqueològics una mirada a través d’aquest prisma.
En realitat, d’aquest problema no se’ls pot culpar del tot a ells, ja que historiogràficament enfonsa les seves arrels en circumstàncies diverses,
(...)