Thread by @DavidGarRubert

Avui us tornaré a d’una peça que ja us vaig presentar a alguns de vosaltres fa més d’un any i que, com ja us vaig dir llavors, em té el cor robat. Des de fa mooooolt de temps.

És aquesta de la foto. Una peça arqueològica única al nostre país.

(protorecycledphil 🧵⬇️)

Aquí teniu una altra imatge de la mateixa peça, amb més perspectiva.

I en aquesta foto, la veieu de cul. Efectivament: són perforacions. Concretament, 181 orificis.

Aquest vas tan estrany ens va aparèixer, tot senceret, en l’àmbit A4 de la residència fortificada de la #primeraedatdelferro d’#Alcanar (#Catalunya), a les terres del #Sénia. Per tant, està datada en algun moment entre el 800 i el 550 aC aproximadament. És a dir, és #preibèrica.

Quan ens va aparèixer i per fi la vam poder treure de la terra, recordo perfectament que la vam mantenir alçada durant una bona estona i ens la vam mirar fixament, alhora que ens anàvem fent ganyotes d’incomprensió els uns als altres.

Que collons teníem a les mans?

Ningú, en aquell equip, havia vist res de semblant abans.

Ja sabeu com som els arqueòlegs: immediatament, vam començar a donar possibles explicacions (els moderns en diuen pluja d’idees, d’això, o brainstorming: la veritat és que la majoria de les coses que vam dir

no passaven de ser bajanades i salvatjades diverses...). La meva aportació personal va ser proposar que fos una mena de carxofa de dutxa: ja veieu per on anava el nivell...

La base multiperforada ho feia pensar, certament. Però ho vam descartar: un colador serveix per a colar i separar sòlids de líquids: mal negoci si després no pots netejar el sòlid que hi ha quedat. I amb un broc tan petit, això no era viable.

Finament, vam poder treure’n l’entrellat. Com? Doncs cercant paral·lels i llegint. I vam trobar que un altre investigador, Juan Pereira, ja havia posat el focus en aquest mena de peces i n’havia estudiat algunes abans, del conjunt de la p. Ibèrica.⬇️

tp.revistas.csic.es/index.php/tp/a…

Resulta que els hem atorgat el nom de #clepsidra. I no: no es tracta d’una versió d’aquells rellotges d’aigua que també reben aquesta denominació.

Les denominem #clepsidres perquè etimològicament la denominació ens va bé per posar-la en relació amb l'essència del seu funcionament: en grec, “clepsidra” ve a significar alguna cosa així com “lladre d’aigua” (segur que us sonen paraules com “cleptòman” o “recurs hídric”, p.e.).

I és que resulta que es tracta d’un vas destinat a un ús especialitzat, limitat i #cerimonial! El seu #disseny està estrictament pensat per a ser emprat d’una sola manera i complir una única funció. La cosa comença de la següent forma (va tutorial d’ús):

s’agafa el vas per la nansa i es submergeix en un líquid (pot ser #aigua, #llet, #vi, #cervesa, #hidromel... depenent de la circumstància i de la cultura...). Un cop s’hagi emplenat del líquid, i sense treure’l encara, amb el dit polze tapem el broc superior del vas.

I què aconseguim? Doncs ja us ho podeu imaginar: fem el buit a l’interior del vas i, així, podem treure’l de dins del líquid sense que el vi, la cervesa, la llet o el que sigui que contingui no caigui pels forats de sota.

Però això no acaba aquí, evidentment. Això tan sols és el començament. La gràcia del tema és que, un cop “carregada” la clepsidra, nosaltres ja tenim la capacitat de fer que el líquid del seu interior vesi pels forats inferiors a voluntat.

Com? Doncs simplement aixecant o baixant el dit polze i tapant o destapant el broc superior.

I algú dirà: “quina xorrada!”. I tindrà raó. Però la Història de la Humanitat està plena d’aquestes xorrades, és a dir, està plena d’objectes que, com aquest,

estan dissenyats per a permetre fer una acció determinada amb un gest cerimonial particular. El gest de tapar o destapar el broc permetia vesar el líquid (sovint un líquid preuat o consagrat) no de qualsevol manera, sinó d’una forma ritual, cerimonial. #teatrodelbueno

És a dir, fer una libació; sobre una pedra consagrada, l’estàtua d’una divinitat, un terra sagrat, un animal que anem a sacrificar a un déu o bé al cap d’algú (penseu en el bateig, en el cas dels cristians...).

A la península n'hi ha molts pocs exemplars, una dotzena més o menys. I a Catalunya, tan sols aquesta: una peça única, magnífica (i la més bonica de totes!).

L’invent d’aquest disseny és, però, exterior, i es troba a la Mediterrània Oriental.

Al Pròxim Orient ja en feien des del II mil·lenni aC. Els grecs en faran també, però més tard, a partir del segle VI aC i en metall. Totes les de la nostra península s’han trobat en espais sagrats o en tombes, cosa que demostra el seu ús cerimonial i ritual,

i sempre en contextos que, d’una manera o altra, estan en relació amb els fenicis.

Bonus: Com a curiositat, resulta que els british, sempre tan particulars, reinventaran la clepsidra durant l’edat mitjana, per fer-la servir tant per funcions rituals com....

de regadora!

Amb aquesta darrera funció la seguiran fent servir fins a principis del segle XX, i avui dia les podem trobar en molts museus d’allà!

I fins aquí. Adeu, salut!

(fidelphil)