Thread by @DavidGarRubert

A les terres de l’#Ebre i a les del #Sénia, en un moment avançat de la 1a edat del ferro (800-550aC, pre-#ibèric), més o menys cap al 575 aC, es produeix una tremenda crisi global. És tot un món que s’enfonsa i desapareix. I ho fa de manera molt violenta.

(protophil🧵⬇️)

Als arqueòlegs que ens hi dediquem ens segueix corprenent com de brutal degué de ser aquell període per a la gent que ho ha viure en primera persona: més del 90% dels assentaments del període són abandonats, pràcticament tots ells com a resultat d’un incendi i,

molt possiblement, d’accions violentes i atacs diversos. Tot és cendra i carbons.

Més tard, al llarg de la segona meitat del VI aC (550-500 aC, oficialment ja es considera els inicis del període ibèric...), en gran part d’aquestes terres hi trobarem un poblament molt pobre.

Molt, però que moooooolt més que durant el període anterior. En algunes zones, sembla un desert. No sabem on està la gent que abans hi vivia i gairebé no hi ha construccions...

Però al que anem: entre un moment i l’altre, entre el moment mateix de les destruccions i

el posterior en què no sabem on és la gent i pràcticament no hi ha res, hi ha un petit període, al voltant del 550 aC, en què a les terres de l’Ebre es dona un fenomen curiós, curiós.

Semblaria que, poc abans que tot desaparegués,

sorgís de les cendres del període anterior com una mena de petit i darrer alè. Un cant del cigne. Com si alguns personatges haguessin volgut treure rèdit d’aquell gran moment de desgràcia, por, fam i guerra (sempre n’hi hagut gent aquesta, oi?).

És un període que dura molt poc temps (50 anys? 75?) però que es percep perfectament a través de l’arqueologia de la zona.

I que és el que hi percebem? Doncs que comencen a sorgir, aquí i allà, una sèrie de petits cabdills.

I quan dic petits em refereixo, evidentment, no a que fossin de talla menuda (ni idea de com eren, ja que els cadàvers es cremaven...) sinó que controlaven territoris moooooolt petits, i poblacions també moooooooolt menudes.

De fet, en aquest món que surt, com dic, de la crisi salvatge anterior, no tenim clar on hi vivia la gent, i sospitem que ho devien fer en cabanes de fusta i canya, en habitatges pobres i molt poc sòlids. Els senyors (o senyores...), però, sí que sabem on vivien: en cases-torre.

Les cases-torre són una cosa excepcional. Sense cap referent previ a la zona, apareixen de cop, com a bolets, disseminades pel #Matarranya, la Terra Alta, la #Ribera, el Baix #Ebre, el #Priorat.

És un tipus de casa fortificada de forma circular de 10 metres de diàmetre i,

com a mínim, tres pisos d’alçada (uns 7m). Unes cases potents, amb forma de torre, mai vistes abans i que amb la seva forma i la seva rotunditat (especialment, comparades amb les pobres cases on hi devia viure la resta de la gent) pretenien mostrar la potència

del Cabdill que hi vivia (i de la seva família, és clar). Tot i que, en realitat, allò devia ser més un voler i doldre que altra cosa.

Es feien per tal que es veiessin de molt lluny, i per això en general es troben al damunt de turons.

En tenim diverses: el Tossal Montañés de la Vall del Tormo, el Tossal del Moro de #Batea, el Barranc del Mosselló de #Flix, la Guàrdia d’#Alcorisa, Aldovesta de #Benifallet...

Quan van ser abandonades, algunes, temps després, van ser reutilitzades com a torres defensives per,

a partir d’elles, construir les muralles dels posteriors poblats ibèrics. Això va passar, entre d’altres, a l’Assut de #Tivenys, al Palao d’#Alcanyís o la casa-torre més ben conservada que tenim: la del jaciment del Coll del Moro de #Gandesa.

P. Moret va proposar que fossin cilíndriques, i el gremi ho va acceptar. Personalment, crec que és un error: jo considero per una sèrie de raons que algun dia explicaré, que la seva forma devia ser semblant a la dels #brochs escocesos (foto), és a dir tronco-cònica.

(fidelphil)